Artur Mas ha despertat de la seva aparent migdiada política, fresc i bronzejat com una ballarina tahitiana, per recordar que a Catalunya encara hi queda gent de seny, la qual cosa, a parer del 129, vol dir líders que fan passos-al-costat i tot el sacrifici que faci falta per la unitat de l’independentisme. Sabem que l’antic president és un home fet a la grega, i no perquè encara sospiri amb les platges d’Ítaca, sinó perquè opina que ell és la correcta mesura de totes les coses. Només aquesta humil tossuderia podria explicar que Mas s’enroqui a recer del PDeCAT per disputar l’aire al successor que ell mateix ungí, quan mitja Convergència, sigui per convicció o per interès, ja fa temps que viu mirant a Waterloo, conscient que Carles Puigdemont és l’únic líder que pot disputar l’hegemonia sobiranista a ERC o, si les coses van encara més mal dades, salvar l’antiga Convergència de la marginalitat.

Quan Mas va anunciar la seva intenció de mantenir-se al PDeCAT, les elits barcelonines devien respirar molt tranquil·les. Fragmentant l’àmbit del centredreta, el 129 estaria afavorint una teòrica victòria d’aquesta nova Esquerra més moderada que la Unió de Duran i Lleida que, al seu torn, podria dur als republicans a pactar un tripartit amb el PSC (i el socialisme català, ja ho sabem, és una cosa respectable fins i tot a ulls de la gent d’ordre). Però en aquesta tribu les coses sempre tenen un pèl més de mala bava i no cal tenir gaire intuïció per veure com l’únic que vol l’Astut és pressionar Puigdemont perquè alguns dels seus correligionaris acabin a les llistes de Junts per Catalunya. Així és l’esperit convergent; molta bullanga judicial pel nom, moltes corredisses i rodes de premsa, però a la mínima possibilitat d’ensumar el poder, tothom sortirà a la mateixa foto.

Cal elogiar els convergents, perquè amb tota aquest xou dels darrers dies estan aconseguint que els electors oblidin que Mas i Puigdemont són exactament el mateix

El gest artúric és prou intel·ligent i Mas és molt hàbil recordant a Puigdemont que, en el fons, els dos polítics es necessiten. El 129 és conscient que el 130 pot ajudar a mantenir la Generalitat en l’àmbit de poder convergent i el 130 sap que el 129 pot garantir-li una cosa tan bàsica com la subsistència, i quan dic la subsistència vull dir una cosa tan rotunda com recordar de tant en tant als empresaris i ciutadans benefactors que afluixin la mosca perquè, ja veus, la caseta de Waterloo no es paga sola. Així és la Convergència de sempre, que es remunta a les baralles de Pujol amb Unió o Miquel Roca; el riu pareix tintat de sang, tothom vaticina divorcis i picabaralles, però al final de la nit el nuvi i la núvia acabaran irrompent ben ebris a celebrar el final de les noces i el coit s’esdevindrà encara que l’alcohol hagi matisat la trempera. És qüestió de quatre o cinc noms a les llistes, i au, tots amics.

Dit això, cal elogiar els convergents, perquè amb tota aquest xou dels darrers dies estan aconseguint que els electors oblidin que Mas i Puigdemont són exactament el mateix. Difereixen en les formes, si ho voleu; mentre un va organitzar una consulta popular fake sense cap mena de validesa i fou inhabilitat i castigat amb una fiança que hauran acabat pagant les tietes de l’Eixample a través de la caixa de resistència, l’altre va organitzar un referèndum que se’ns va vendre com a vinculant (quan ningú no tenia intenció de vincular-lo al seu resultat, que d’això anava la cosa) i que ha salvat els seus errors amb la carta de l’exili. En el fons, tot són giragonses per mantenir la parròquia enaltida mentre intentes pactar amb l’Estat en sordina. En això, dissortadament, l’independentisme ha tingut sempre una unitat admirable, perquè ningú, ni déu, ha volgut arribar fins al final.

Malgrat exhibir la pell daurada i la mandíbula encara erèctil, Artur Mas continua tenint per rostre la seva pròpia màscara, que no és la disfressa d’algú que s’escuda per timidesa o murrieria, sinó l’abillament del cínic que només cerca continuar remenant les cireres quan ja fa temps que hauria d’haver demanat perdó per les estructures d’estat que eren paper de fum i per una independència legal-en-divuit-mesos que, de moment, només pot visitar-se al museu de les jugades mestres. Car, certament, d’ordir trames per sobreviure fent veure que se sacrifica, l’Artur en sap una estona llarga. Fixeu-vos si n’ha fet, de passos-al-costat, i encara el tenim aquí, persistent com la canícula i més tafur que una venedora de roses. Ha sobreviscut a la confessió de Pujol, al 3% i al cas Palau, a la conversió de Convergència en el PDeCAT, i la corda, ja ho veureu, encara li durarà alguns lustres a ell i als amiguets.

El 129 va descobrir molt abans del temps de les pandèmies que amb la màscara vas molt més segur pel món, i que això d’amagar-se pot resultar molt rendible. Realment, si els nostres líders apliquessin tot el capteniment i energia que empren per salvar-se a alliberar el país, ja faria dècades que optaríem a guanyar Eurovisió. Però tingueu paciència i espereu, que ben aviat els veureu tots sortint a la mateixa foto, com germanets bessons lluitant per diferir-se...

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
José Antich
Editorial La posició de Mas José Antich
Bernat Dedéu
Opinió La meva Diada Bernat Dedéu