S’ha dit massa sovint, en conversa de cafè i amb el colze ben còmode al reclinatori, que Manuel Valls és el candidat de les elits espanyoles a les properes municipals de Barcelona. Res més lluny de la realitat: l’autèntic papable dels arrendats capitalins, així com el millor garant de la unitat d’Espanya a la ciutat, és Ernest Maragall. Inventor d’una ètica que després canonitzaria Ferran Mascarell (a saber, la manca total de principis politicomorals i la traça constant per sobreviure a la recerca de nòmina), Maragall Jr. continua essent el polític del PSC que abandonaria gustosament el seu independentisme circumstancial si li oferissin alguna cosa semblant a la promesa d’una Espanya federal. L’Ernest, en aquest sentit, comparteix gustosament la tàctica d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras: pressionar l’Estat amb la independència per arrencar-li allò que en diguérem pacte fiscal.

De fet, a les properes eleccions barcelonines es dona la curiositat històrica i macabra que Maragall podria acabar comandant la jubilació d’uns funcionaris que ell mateix va contractar de jove. Hereu de la tecnocràcia que li va ensenyar Porcioles (és a dir Franco), l’Ernest domina com ningú un cos humà vertical i poderosíssim de què la majoria de ciutadans mai no ha sentit parlar, però que mana molt més que l’Ibex 35 i els capatassos del Mobile World Congress juntets. Fixeu-vos si aquest llinatge d’alts funcionaris és poderós, que ni el pobre Xavier Trias ni una política amb un sentit del poder tan agut com Ada Colau han pogut transformar un sistema de poder que voldria perpetrar-se unes quantes generacions més. Penseu en els encorbatats de la Fira, en els alts càrrecs de l’ICUB: tots estan resant perquè Maragall torni al poder i els regali calma i paga.

La prova que Ernest Maragall representa una regressió terrible és la seva mateixa elecció, en la qual Junqueras i els fontaners d’ERC van petar-se unes primàries que va guanyar el dissortat Alfred Bosch, i tot amb una admirable tècnica digital; si les voluntats dels seus propis militants els la ressuen d’aquesta manera, us imagineu com els preocupa l’albir dels ciutadans? D’aquell temps ençà, si us hi fixeu, els republicans han amagat tant com poden el seu candidat (de fet, pobrets meus, resen a diari perquè no coincideixi en un debat amb Jordi Graupera, perquè la pana seria antològica), i així ERC continua amb la brama d’ampliar la base i sumar voluntats a l’independentisme, una mandanga absurda que, com ja s’està veient, només provoca que el republicanisme s’assembli cada vegada més al colauisme. Us imagineu una Barcelona pregant per un referèndum pactat? Això és l’Ernest. 

Maragall Jr. no és, ni ha estat, ni serà mai independentista. És del tipus de polítics que es canvien al castellà quan xerren entre els adinerats de l’Ecuestre, perquè ja se sap, cal ser educat i les coses importants, els negocis i la pasta aquí sempre s’han expressat en la llengua de l’enemic. L’Ernest és la màquina del temps que et portarà directament a l’autonomia i al pujolisme que ell va odiar tant, contra el qual continua guardant aquell odi visceral: ai, tete, com n’és de fotut arribar a gran i convertir-te en tot allò que havies blasmat de jovencell! Només hi ha un quelcom que me’l fa digne d’estima, a l’alcaldable dels espanyols: ha de ser ben fotut, certament, que et facin fer de prota quan sempre has estat un excel·lent fontaner a l’ombra i que, a més a més, siguis el segon plat i la còpia d’un polític genial.

T’abraço, Ernest, i et compadeixo, magnànim.  

Enric Vila
Opinió Reanimator Enric Vila
Bernat Dedéu
Opinió Per què cal votar Puigdemont Bernat Dedéu