Lentament però imparable, la majoria dels electors sobiranistes i dels partits que els representen treballen amb la hipòtesi cada dia més segura de la impossibilitat del retorn de Carles Puigdemont al territori català. Esquerra podria acceptar que el Molt Honorable 130 conservés el poder simbòlic de ser “president a l’exili” (i que, per tant, s’incomplís la promesa que Junts per Catalunya va fer als seus votants quan els assegurà que el president entraria aviat a Palau) i fins i tot podria arribar a investir una figura de consens de la llista de Puigdemont, a canvi que la maquinària del govern continués en mans dels republicans, a l’espera del possible retorn de Junqueras. Contràriament al que ha insinuat Rufián, Esquerra estaria prou contenta amb un “president per Skype” i amb la presència d’un lloctinent a la Generalitat a canvi d’una major quota de poder a l’executiu autonòmic.

L’actual vicepresident ja havia aconseguit comandar Economia i tenir al seu abast l’únic ministeri real que guarda l’autonomia catalana en termes pressupostaris: el Departament de Salut. La jugada d’Esquerra consistiria a ampliar zones d’acció on el masisme encara restava intacte i fent saltirons (amb especial èmfasi als mitjans de comunicació) i així aprofitar al màxim la no-presència de Puigdemont al Parlament, on la llista configurada pel Molt Honorable hauria d’anar tirant i fent política sense el seu inspirador. De fet, a Esquerra això del president a distància no li representaria cap problema, perquè —al capdavall— qui va prometre als seus votants tornar va ser el 130: cal dir que en un entorn polític on les promeses se les endú el vent tot això pot tenir poca importància, però —en qualsevol cas— els republicans podran fer valdre que Junqueras ha pagat més alta la seva pena.

A partir d’ara, lluny de la cursa pel lideratge, l’independentisme se centrarà en la pugna per veure qui ha patit més

Comptat i debatut, al sobiranisme comença una lluita que no només s’adapta als habituals cops de colze pel poder (cosa ben comprensible), sinó que, a la catalana manera, els partits començaran la pugna per veure qui acumula més martirologi. En un món ideal, els nostres líders farien examen de consciència i es dedicarien a explicar al poble què s’ha fet malament i cap a on es vol caminar, com reclama amb molta ciència (i cada vegada més solitàriament) la CUP, però això de l’accountability és propi de països civilitzats, i aquí a Catalunya gaudim molt més amb el memorial de greuges. A partir d’ara, lluny de la cursa pel lideratge, l’independentisme se centrarà en la pugna per veure qui ha patit més: podríem ser resolutius, però ja sabeu que això del judeocristianisme ens encanta. Qui pugui exhibir més greuges a la pell, ai las, serà qui tingui més opció per manar.

Comencem, doncs, l’any amb les picabaralles autonomistes de tota la vida, una lluita per l’hegemonia dins de l’independentisme que Puigdemont només podria salvar tornant a forçar la convocatòria d’eleccions i fent xantatge a la resta de partits per presentar-s’hi sota un mateix paraigua. No crec que Esquerra hi caigui, però tenint en compte l’esperit naïf dels republicans, qualsevol cosa és possible. Fet i fet, si els convergents han guanyat unes eleccions amb una promesa que ja sabien impossible, què no s’atreviran a fer a partir d’ara? Benvinguts de nou al culebrot de l’autonomia espanyola.