Hagi guanyat Díaz Ayuso o el conglomerat d’esquerres (escric aquesta gasetilla quan els madrilenys encara fan cua per votar), les eleccions a la capital del regne i la implicació de Sánchez i Casado a la comesa han palesat que el quilòmetre zero i la turboeconomia de Madrid són l’última esperança del règim autonòmic espanyol. Dissortadament, Barcelona ocupa ara per ara un paper de supeditació total a la capital espanyola, una ciutat on raja el bitllet i la birra que és una alegria i en la qual, tot i que de forma molt demagògica, s’hi ha produït una discussió sobre el sentit últim de la llibertat. A Madrid, tant li fot qui hagi triomfat, ha guanyat Colau i tot el que representa el colauisme; a saber, una filosofia que fa de Barcelona una ciutat de segona fila, que per fer negoci ha d’agafar l’AVE, i que es mira amb certa enveja la xerinola joliua en què viuen els nostres estimats enemics.

En un cèlebre discurs de les eleccions municipals del 2015, Colau s’adreçava als madrilenys recordant-los que “Madrid pot tornar a ser la nostra capital”, una declaració d’intencions que situava Barcelona a la lliga de les ciutats espanyoles, negant-li implícitament la seva capitalitat mediterrània i el deure polític de lluitar de tu a tu amb les grans ciutats del món. Lluny queden aquells anys en què Maragall, un dels artífexs involuntaris de l’auge de l’independentisme, comandava la nostra ciutat com la capital d’un estat i es permetia escriure frases mig condescendents com “los JJOO del 92 y el formidable salto adelante de Barcelona han sido un acicate importante para que Madrid se haya catapultado en el espacio global. Madrid se ha superado a sí mismo y es bueno que sea así”. D’això fa molt, massa temps, i recordar aquella Barcelona d’ambició fa venir nostàlgia.

Si Iglesias es mig retira de la política, Colau serà la cara més visible del podemisme a Espanya, l’últim bastió del 15-M i l’única lideressa (ecs) forta que tindrà l’esquerra peninsular, amb la qual cosa l’espanyolització de Barcelona continuarà el seu avenç imparable

Si Ayuso ha aconseguit conservar el poder, i Iglesias es mig retira de la política amb la seva simple condició de diputat regional amb caseta a Galapagar, Colau serà la cara més visible del podemisme a Espanya, l’últim bastió del 15-M i l’única lideressa (ecs) forta que tindrà l’esquerra peninsular, amb la qual cosa l’espanyolització de Barcelona continuarà el seu avenç imparable. Si la nova dona forta del PP ha de governar amb Vox, ningú com Colau per continuar abanderant aquesta mandanga de l’antifeixisme, un espantall que l’esquerra ha inflat i alimentat amb l’únic objectiu d’esporuguir el seu electorat. I si el miracle ha fet que el trist, pobre i dissortat Gabilondo acabi presidint la comunitat, la flama de Pablo Iglesias s’apagarà igualment i la hiperalcaldessa podrà ressuscitar la cançoneta de Madrid com una terra germana d’entesa amb els catalans. Jugada mestra.

Qualsevol de les equacions madrilenyes, en definitiva, passa per realçar l’estratègia subsidiària del colauisme i la seva obsessió a empetitir la capital de Catalunya i convertir-la en una caseta amb horts urbans, d’escassa ambició econòmica, curulla d’una ciutadania que pensi poc en la llibertat i que, sobretot, no es vulgui ficar en més problemes del compte. De moment, Colau té el seu terreny molt ben adobat. Continua regant els mitjans de la tribu amb quasi cinc-cents mil euros anuals perquè abandonin la tradicional bel·ligerància amb la seva figura i, per si això fora poc, governa Barcelona amb una oposició absolutament morta del sobiranisme. Algun dia, i potser serà massa tard, convergents i republicans potser activen la neurona i comencen a veure que per guanyar el colauisme fa falta alguna cosa més que tenir el pobre Ernest Maragall i l’Elsa Artadi passejant pel consistori...

Que la política catalana torni a centrar-se a Madrid i que l’autodeterminació sigui un concepte oblidat pel sobiranisme també regala oxigen a Colau. De fet, és inevitable pensar que hi ha molts sectors independentistes que sospiren amb la subsistència del colauisme pel simple fet que els serveix com a excusa per la seva estratègia fraudulenta d’ampliar la base. I dic que la cosa és fraudulenta perquè, com ja sabeu, a les darreres eleccions vam ser finalment el 52%... i, novament, no ha passat res de res. Vaja, res de res no, hem vist com els partits catalans s’entretenen a fer veure que negocien en un temps d’emergència econòmica i mèdica amb una irresponsabilitat fora mida. Mentre Madrid suri com l’últim reducte de la llibertat trumpista d’Ayuso o l’esquerra agònica, Colau podrà fer perviure una Barcelona coixa que només pot plaure a les elits espanyoles.

I tot això, evidentment, és el somni humit de Madrid.