Laura, Elsa, Aurora; ja heu demanat perdó a l’Eduard Pujol?

L’octubre de 2020, el periodista i diputat Eduard Pujol hagué de renunciar a la seva acta (i posteriorment fou, com diu l’argot cursi, apartat de militància i com a portaveu de la formació de forma cautelar) després d’ésser acusat de conductes que podrien ser considerades d’assetjament sexual. El secretari general Jordialapresó i el front femellista dels convergents —liderat per Elsa Artadi, Laura Borràs i Aurora Madaula— es vantaren d’haver actuat de forma “contundent i urgent”. De fet, a la roda de premsa on es confirmava l’expulsió, Artadi declarà que “no pertoca a Junts per Catalunya obrir una investigació interna per acabar d’esclarir els fets i els detalls perquè podria considerar-se un fet d’encobriment; el que ens pertoca és prendre mesures polítiques i acompanyar les persones que han denunciat perquè no se sentin soles.” Això ja era prou curiós; diuen que passa quelcom de tumefacte al teu partit i no vols que s’investigui internament (qui ho havia de fer, Elsa; l’Esperit Sant?), però et guareixes en salut, permets que la ràbia tuitaire dicti sentència acusant el presumpte culpable de violador i deixes la persona en qüestió a mercè de l’adagio sostenuto del sistema judicial espanyol.

Doncs bé, fa ben pocs dies sabíem que les suposades víctimes d’assetjament no solament no havien denunciat el fet en cap instància judicial competent ni a la policia, sinó que els dos jutges que analitzen l’afer (a petició de Pujol) han dit que una de les persones amb qui mantingué una relació s’aprofità de la seva condició de diputat per sotmetre’l “a accions de pressió, xantatge i difamació” per acabar “imputant-li falsament actes d’agressió.” Conscients d’aquest final més que provable, les sicàries de Junts i la seva cúpula li havien retornat la militància a finals de juny del 2021, quan Jordiindultatpelssocialistes declarà que, a banda de constatar l’absència d’acusació formal, la informació que havia desterrat de la vida política l’antic portaveu “no era falsa, era incompleta, però prou greu per portar a aquesta situació.” Per aquelles cosis de la vida, ara sabem, perquè les agressions a Occident les dictamina la justícia, que ni incompletes, ni pseudocompletes ni minicompletes; eren falses. Junts no només va desoir Pujol, imputant-li la presumpció de delicte d’una guisa fastigosa, sinó que les seves valquíries encara no han tingut la decència de sortir a la palestra per disculpar-se amb un innocent.

El que sí sé del cert és que Eduard Pujol és innocent d’agressió, que la seva formació hauria de demanar-li perdó immediatament i que els seus càrrecs s’haurien de restituir com més aviat millor.

Durant tot aquest temps, Eduard Pujol ha hagut de viure com un empestat, ha hagut d’escoltar murmuris mentre passejava i digerir somriures de falsa compassió dels qui deien dir-se els seus amics i l’abraçaven ardidament als mítings xupiguais de Junts. Jo no sé si la conducta d’Eduard Pujol amb les dones sempre ha estat la que hauríem de considerar correcta, perquè no he presenciat els fets en qüestió ni tinc la potestat de l’omnipresència. Tampoc sé si els protocols dels partits polítics i la legalitat vigent és prou comprensiva i empàtica amb les víctimes d’assetjament; em limito a pensar que no és així, vista l’enorme quantitat de dones que pateixen agressions nauseabundes i a les quals encara els reca denunciar-les. No sé si Eduard Pujol sempre ha obrat èticament, com no puc afirmar que jo mateix sempre hagi estat a l’alçada del que esperava una companya de feina, una estudiant o una amiga. El que sí sé del cert és que Eduard Pujol és innocent d’agressió, que la seva formació hauria de demanar-li perdó immediatament i que els seus càrrecs s’haurien de restituir com més aviat millor. I també sé que, abans d’acusar algú de violar o assetjar una dona, potser hauríem d’escoltar-lo més.

Fa dos anys, jo mateix (i intueixo que tots els plomaires) vam rebre uns suposats missatges íntims que Pujol havia enviat a la seva amant. A banda de certificar que els homes ordim la mateixa prosa espantosa i cretina per posar-nos calents, aquesta hauria d’ésser una correspondència privada, en la qual ningú no hauria de tenir el dret a fotre-hi el nas; i no crec, sincerament, que el senyor Pujol tingués gaire interès en fer-la pública perquè acabés arribant al telèfon de la seva dona o dels seus fills. I sí, abans d’arrufar el nas o de fer-vos els moralistes, penseu que de missatges patètics i d’esllavissades morals en tenim tots. Però insisteixo; si volem viure en un entorn amb un mínim de decència, hauríem de no confondre més l’alliberament de la bragueta amb el delicte horripilant i menyspreable d’assetjar una dona. Que els homes hem d’abraçar canvis en la nostra conducta que poden semblar-nos parides o manies de llepafils? Sí! Que qui té dret a exigir-nos-els són les dones, justament perquè han patit tones més d’agressions que nosaltres? Recontrasí! Però no cal confondre això amb dictar sentències a Twitter, anar repartint carnets de criminal i equiparar una corbata poderosa amb un violador.

PS.- Com que aquest és un país de fireta, on tothom defensa l’amic, l’amat o directament l’amo, aclareixo que Eduard Pujol i jo ens hem vist dues vegades a la vida per fer un cafè. En les dues trobades, l’Eduard va fer aquella cosa tan convergent de dir-me que em fitxaria per Rac1 perquè havia de participar a les tertúlies de can Basté sí o sí, cosa que mai va passar mentre ell es féu càrrec de l’emissora. Ho aclareixo, per si de cas. De fet, a Rac1 van posar-me un micròfon a la boca només quan el procés va acabar de naufragar i les meves crítiques a l’elit processista ja eren (i són) totalment inofensives. Però bé, això no hi té res a veure. Bé, em corregeixo. Sí que hi té a veure; és la mateixa conducta de nyigui-nyogui i covardia que ens porta a la present putrefacció, amb la seva conseqüent dosi de tanta violinista moral. Elsa, Aurora, Laura. Si us queda un mínim de vergonya, demaneu perdó a l’Eduard Pujol. És important que no se senti sol. Si pot ser, de forma urgent, i contundent.