Dissabte passat, TV3 no havia d’emetre el FAQS, però els responsables de l’espai i de La Nostra van decidir preparar a correcuita (i correctament, al meu entendre) un programa d’urgència per entrevistar el president Torra a causa de la seva recentíssima inhabilitació. Cal lloar sense embuts la feina dels companys redactors, que ompliren sobre la marxa una hora de programa mentre el 131, que era al Parlament on es debatia aquest mateix afer, viatjava de la Ciutadella a Sant Joan Despí. Abans que tot això s’esdevingués, Laura Borràs (que es trobava a Madrid en la primera sessió d’investidura de Sánchez) va ordenar que tots els diputats de Junts per Catalunya es desplacessin a la cambra catalana amb l’objectiu (literal) d’abraçar el president. La decisió va incomodar a més d’un que ja havia planejat quedar-se el cap de setmana a la capital del regne i a qui semblava una frivolitat delirant haver de tornar a Barcelona per sortir-ne l’endemà amb el primer AVE.

Borràs i el seu seguici no van arribar a temps al Parlament, per la qual cosa la Laura, a qui no aturen ni les inclements coordenades espaciotemporals, va trucar als responsables del programa perquè s’acredités a tot el grup mentre es dirigia com una bala als estudis de TV3. Hi arribà tot just quan el president seia a la taula amb Cristina Puig; aprofitant la publicitat prèvia a l’entrevista, i per sorpresa dels presents, Borràs va irrompre amb els diputats a l’estudi per poder abraonar-se al Molt Honorable. L’escena fou tan surrealista que, quan quedaven pocs segons per començar l’emissió, el director general d’El Terrat, el col·lega Agustí Esteve, hagué d’entrar al plató per agafar els diputats convergents i fotre’ls-en fora. Acabat el massatge al Molt Honorable, la presidenta en funcions de la Corpo, Núria Llorach, va acompanyar el president al vestíbul de la tele, on tota la delegació (i adossats) l’esperava per aclamar-lo de nou. La primera abraçada, és clar, la rebé la Laura.

Pagueu-vos les abraçades vosaltres mateixos, deixeu d’okupar la televisió pública i de burlar-vos de la gent del país amb tanta cara dura i tanta mala llet

L’anècdota emmarca perfectament el nivell actual de la política catalana, sotmesa a capricis infantils i a un narcisisme que es revesteix d’una suposada solidaritat i d’una pretesa empatia, però que amaga només una barra descomunal (que, cal recordar-ho, sufraguem entre tots nosaltres). Ni en temps de Jordi Pujol s’havia permès que tot un grup polític en ple desembarqués, o podríem dir okupés, la televisió pública pel simple caprici d’escaldar els braços de la màxima instància del país. En aquell temps, ai las, la màfia si més no guardava les formes. Però ara no, i és així com ―insisteixo, tot desdibuixat d’alegria i ganes de fer-se mimitos― hom pot arribar tolerar que una desena de polítics irrompin en un estudi de televisió simplement perquè els surt de la santa xona, com si fer costat a un president fos el mateix que l’arribada per sorpresa d’uns amiguets per visitar un acabat de divorciar i fer-hi unes quantes birres de consol. Aquesta és la mena de penya que ens mana.

Si la senyora Borràs, o qui s’escaigui, té ganes d’abraçar el president després d’una inhabilitació judicial (que s’ha procurat ell tot solet, per cert), que tingui la bondat de pagar-se l’AVE i els hotels de la seva butxaca i que s’esperi fora de la televisió pública, si és que vol fer una performance de partit. Car si pretens una cosa tan bèstia com dur el país a la independència, primer hauries de començar a saber com t’has de comportar en públic amb els paràmetres de l’edat adulta. Com es veu per enèsima, és aquesta genteta, i no pas el deep state espanyol, qui ens roben i ataquen els nostres drets més elementals amb una impunitat que fa vergonya. Pagueu-vos les abraçades vosaltres mateixos, deixeu d’okupar la televisió pública i de burlar-vos de la gent del país amb tanta cara dura i tanta mala llet. Colla de gentussa.