Després d’una pèssima setmana al Parlament, que acabà amb Sergi Sabrià i Eduard Pujol demanant perdó als electors com dos autèntics xaiets, el president Torra i Pere Aragonès han certificat la unitat fictícia del sobiranisme, si més no i com a mínim fins al dia de les sentències. Es demostra novament, i per enèsima, que la unitat de l’independentisme passa només per mostrar la ferida de la repressió espanyola emprant els engarjolats. Actualment, Esquerra només sospira per refermar el govern de Sánchez amb l’objectiu de pactar un indult amb el PSOE i convertir Junqueras en el nou Pujol de la Segona Transició a l’autonomisme. Mentrestant, Convergència, la vetusta i macabra de tota la vida, només barrina quina serà la nova forma d’aixecar la camisa als republicans. No cal menystenir el món convergent: de moment, Esquerra només els ha guanyat a les enquestes. Com em deia fa poc un dels seus militants, “no ens guanyaran mai: mesos abans de les eleccions inventem una nova filigrana i els pobres cauen sempre a la trampa.”

Fa mesos que el president Torra cerca el nou momentum independentista, que s’imagina paral·lel al dia de la sentència. De fet, Torra s’hi acostuma a referir com “la darrera humiliació”, és a dir, el moment de màxim victimisme de la tribu. El 131 encara no ha entès que el sobiranisme només ha triomfat precisament quan ha abandonat la consuetud de llepar-se la ferida, com va passar de forma clara l’1-O; perquè des del simple odi reactiu al botxí no es pot guanyar res de res. Com també ha passat amb Puigdemont, el Molt Honorable sap perfectament que la seva administració obeirà totes les sentències que signi Felip VI, per humiliants que siguin. Torra, només busca fer un Companys i, amb el mateix gest que Puigdemont exiliant-se, perpetrar una acció heroica que el salvi davant dels ciutadans. Aquesta, de fet, pot ser la giragonsa que faci caure novament Esquerra al segon lloc de les apostes electorals. Quan diu que no obeirà les sentències, Torra no pensa en una revolució col·lectiva al carrer, sinó en un gest d’efecte que el faci quedar com un heroi a qui ningú no pugui titllar mai més d’independentista submís.

Així navega el catalanisme, entre princeses que volen salvar-se i pactistes que ja no poden dissimular més. I entre tot això els ciutadans, lògicament, emprenyats com una mona, i més encara quan veuen el pobre Sabrià i en Pujol demanant-los perdó i tractant-los de pallussos. Fa pocs dies vaig escriure sobre anar a eleccions i tothom em tractava de foll perquè es veu que ara això d’anar a votar, quan els partits han canviat perversament de full de ruta, ja és cosa demodé. Però, ai las, cada dia es fa més evident que els nostres líders no poden aguantar una majoria artificial, que no ho és per les baralles lògiques entre partits que cerquen una hegemonia, sinó perquè està basada en mentides que van cada dia més coixes. Al Parlament no hi ha una majoria sobiranista; hi ha una majoria que s’ha basat en un full de ruta que ningú no estava disposat a mantenir i pel qual ningú no està disposat a donar la cara.  Votem, com abans millor, i permetem que la veritat suri, sense màrtirs ni comèdies. Feu vosaltres el ridícul, si ho voleu, però deixeu la gent en pau.

Eleccions i veritat. Us ho prego. Cada dia que passa, això serà una nova humiliació. I de les humiliacions no se’n treu cap victòria. Us ho demostren tres-cents anys de parar la galta esperant que sí, ara sí, aquesta serà la darrera vegada que rebem l’hòstia enemiga i que sí, ara sí, ens hi tornarem.