La particularitat més difícil de la sentència que el jutge Marchena haurà de rumiar les properes setmanes és com s’ha de castigar un “farol” o, en altres paraules, de quina forma l’Estat haurà de reprimir un intent d’independència que cap dels seus líders estava disposat a tirar endavant. La cosa podria no passar d’escarmentar lleument les intencions d’uns polítics que no havien calibrat suficientment l’enemic contra el qual lluitaven o que, tot i la cridòria, es movien pels paràmetres clàssics del catalanisme (pressionar l’Estat per demanar una mica més de caler); però quan es tracta de la unitat d’Espanya no n’hi ha prou amb una targeta groga. En aquest sentit, Marchena sap perfectament que la seva sentència no només és una resolució, sinó que tindrà un caràcter preventiu i podrà fonamentar les bases criminals per a tothom qui intenti repetir l’aventura del procés.

Paral·lelament, hi ha encara un altre deliri més gran: durant tot el judici, i encara fou més palès en les intervencions dels fiscals d’ahir mateix, s’ha comprovat com l’única entitat de tot el món global que s’ha pres seriosament l’intent secessionista dels presos polítics és la judicatura espanyola. A hores d’ara qualsevol independentista, fins i tot el més furibund, no pot adduir ni una sola prova que demostri el fet que Puigdemont i Junqueras tinguessin previst trencar la relació amb Espanya. No hi havia estructures d’estat, ni un mínim pla de control del territori ni de les forces de seguretat (contràriament, eren aquestes les que el tenien: detenir el president i tot el Govern, si hagués fet falta!): però tot i això, sentint les acusacions de la fiscalia, ha semblat que Simón Bolívar fos un simple aficionat a la revolució si el comparem amb els dissortats presos polítics.

Ni una sentència molt dura provocarà una resposta valenta de l’independentisme a Catalunya

Aquesta és la gran i dolorosa paradoxa que emana d’aquest judici en què potser s’acabarà castigant a uns pobres amateurs de la política com si haguessin fet realment allò que havien promès als seus electors. De fet, si Marchena fos intel·ligent (i els espanyols menys impulsius del que són) el millor que podria fer és deixar lliures els presos polítics sense cap mena d’inhabilitació: pesi a qui pesi, mentre ells manin i continuïn monopolitzant la política catalana amb successors de la talla del president vicari, la independència sempre serà un farol. En aquest sentit, i per desgràcia, ni una sentència molt dura provocarà una resposta valenta de l’independentisme a Catalunya, pel simple fet que els seus responsables màxims ja fa temps que només han sabut mostrar acatar la voluntat del poder espanyol. Renunciar a les teves conviccions, ja ho sabem, mai no et fa més valent.

Com es jutja un farol? Com es castiga exemplarment a qui només ha fet que obeir-te pels segles dels segles? Aquestes són, ara per ara, les preguntes que li ronden per la closca a Marchena. Sigui quina sigui la resposta que els hi doni, al final li haurà fet un gran servei a Espanya. També a Catalunya, mal que ens dolgui, perquè així sabrem d’una vegada que sortir a empatar sempre t’acaba costant una derrota. A banda, quan perds sempre acostumes a aprimar la base.