Una de les moltes formes possibles de definir l’últim lustre de la política catalana (i, més en concret, dels dies anteriors al referèndum fins a la pseudodeclaració d’independència del dia 27-O), seria com l’era de la responsabilitat morta. Aquesta és una etapa històrica de la tribu que, malauradament, encara vigeix amb tota la força i que es pot explicar sense fer gaire metafísica: a la política catalana, en general, ningú no es fa responsable de res. Després de conceptes bàsics de la democràcia, com ara la llibertat individual o el dret a la ciutadania, una política amb agents que no viuen collats a l’obligació de respondre dels seus actes entra a l’esfera del deliri. Si el regir-se per màximes morals universalitzables és, en l’idioma Kantià, el pas que ens porta de l’edat infantil a l’adulta, l’obligació (i fins i tot l’orgull!) d’assumir els propis actes és la base d’una vida comunitària madura.

Els dos líders que encara comanden la política catalana, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, són dos polítics que, objectivament i més enllà de preferències ideològiques o fins i tot personals, han renunciat a qualsevol concepte de responsabilitat. Són, per definició, uns éssers irresponsables o, encara diríem filant més prim, que creuen viure per sobre de la responsabilitat. Fa ben pocs dies, entrevistat a Catalunya Ràdio, Oriol Junqueras ens venia la moto d’un nou referèndum (ara sí que sí vinculant) amb el següent argument: “Guanyar un referèndum i que no tingui conseqüències ja ho hem experimentat. Caldria –deia el vicepresident legítim– una cosa més del que vam fer l’1-O”. Si aquesta fos una frase d’un líder independentista nounat podria discutir-se sense cap mena de contextualització, com una idea fresca. El problema, com sempre, és qui la diu.

Perquè si Junqueras sosté que cal fer un referèndum vinculant no només explicita que el primer no ho va ser, sinó que admet que tot allò que ell mateix ens va prometre sobre l’1-O (a saber, que s’aplicaria encara que Catalunya fos envaïda per la Legió Otomana) va ser fraudulent. I no només això, que algú podria considerar words words words o una mera desideràtum, sinó que les lleis de transitorietat i del referèndum que ell mateix va votar al Parlament (després, recordem-ho, de comprometre’s, com la resta dels diputats independentistes, a respectar la sobirania de la cambra catalana, petés qui petés) no eren res més que paper mullat. Per tant, el vicepresident (en això coincideix punt per punt amb Carles Puigdemont) accepta que ni la seva paraula com a polític ni les lleis que ha impulsat al Parlament tenen cap mena de valor pel que fa la responsabilitat.

En la vida, en la història i en la política hi ha veritats, perquè sense l’existència de veritats la responsabilitat es volatilitza. I els nostres dos líders són experts en abraçar el món del simulacre

Parlem ara de Puigdemont, un polític que ha acabant explicant-se a la ciutadania no pas adreçant-s’hi de cara o via pantalla –que és com s’acostumen a fer les coses a Occident–, sinó fent-la passar per caixa a través del seu nou llibre, aprofitant que ara Sant Jordi té el do de saltar l’espai-temps. “S’ha d’acabar amb la confusió que nosaltres mateixos hem generat”, deia el 130 ahir mateix a l’Ara en entrevista amb Antoni Bassas, com si tots els incompliments que he citat abans pel que fa al procés i, més encara, la confusió per la macedònia de partits i de moviments ciutadans amb la qual el Molt Honorable ha aconseguit marejar l’espai de centredreta català fos una cosa que no tingués res a veure amb ell. Novament, Puigdemont no assumeix cap responsabilitat; l’únic que fa, com tots, és donar la seva versió personal i intransferible dels fets i afirmar que la veritat absoluta no la té ningú.

Doncs bé, amics, em sap molt de greu, però en la vida, en la història i en la política hi ha veritats, perquè sense l’existència de veritats la responsabilitat es volatilitza. I els nostres dos líders són experts en abraçar el món del simulacre, del jo-vaig-dir-que-faria-però-ja-se-sap-és-que-no-em-van-deixar-fer, un univers de coneixement en el qual tota venda de moto és només qüestió de posar-hi creativitat. D’aquí que el sobiranisme hagi abraçat amb tanta alegria la idea d’un segon referèndum, no pas perquè els seus ideòlegs el creguin possible (ni molt menys perquè l’estat tingui cap mena d’incentiu per acordar-lo), sinó perquè resulta la millor forma d’inventar una pastanaga i subsumir en una gran bola de boira tots els compromisos que s’adquiriren abans de l’1-O. Car no hi ha millor forma de matar la responsabilitat (ho saben Puigdemont i Junqueras, periodista i historiador) que relativitzar els fets i esborrar les objectivitats de la memòria, com si tot fos relatiu.

I així anem vivint, estimats lectors, amb polítics sense responsabilitat (que no arriben ni a una conjura d’irresponsables, pobrets) i una presidència, la de Quim Torra, que ha aconseguit regalat un color encara més postmodern a aquesta idea: el 131 l’eludeix sempre, la responsabilitat, simplement perquè es dedica a no fer res. És una cosa genial, no m’ho negaran.