La principal ironia d’aquest confinament antivíric és potser que l’obligació de quedar-nos a casa ens l’hagin estampat a la cara tot just quan acabem de cloure una dècada que, especialment a Catalunya, ha estat marcada per una important sublimació dels carrers com a factor rellevant de la vida política i per una sèrie d’assaigs revolucionaris de naturalesa fake (el procés, el 15-M, la lluita contra l’heteropatriarcat, etcètera) que tenien com a punt en comú certa rebequeria contra l’autoritat competent. Això de jaure al sofà, un fenomen que la tecnologia dominant dels nostres temps havia pintat com un hàbit més aviat desitjable, fins i tot sexy (com si això de tenir el món a l’ordinador ens convertís en una espècie de nous Robinson sense permís ni possibilitat d’avorrir-se), i més encara per l’ordre d’uns buròcrates del ministeri, ens ha agafat totalment a contrapeu.
Aquest pintava ser el present d’uns carrers en flames que sempre havien de ser nostres, de la construcció de noves il·lusions polítiques i d’una renascuda oportunitat per a l’esperit rebel... i aquí ens teniu a tots plegats, rellegint l’obra de Josep Pla en l’edició vermella de sempre (que, a diferència dels nostres ordinadors, ha sobreviscut impertèrrita el pas del temps), i descobrint, com deia una feliç broma contagiada per Whatsapp, la gràcia de poder parlar una estona amb la parenta i descobrir, per nostra sorpresa, que és la mar de simpàtica. Els monjos saben molt bé que això de tancar-se genera lucidesa, i valdrà la pena sacrificar el running durant setmanes si això ens fa emprenyar-nos menys la propera vegada que infermeres i metges tallin la Meridiana per reivindicar un salari digne.
Ja és irònic que qui més pateix el món del precariat hagi caigut en la trampa de regalar-se tan indignament
Ara que la cosa de cloure’s ens ha dut a repescar hàbits tan ancestrals com llegir o badar, m’ha molestat especialment que el món cultural hagin aprofitat l’ocasió per valer-se de la tecnologia i fer avinents els seus continguts de pagament d’una forma gratuïta. És precisament en temps d’emergència i confinament, quan la penya experimenta conversions sensates sobre allò que realment és fonamental o superflu, que el món cultural hauria de fer-se valer més, i demostrar justament que la música, el teatre i la literatura no són només una eina d’entreteniment escaient per omplir el temps lliure, sinó un factor essencial en la formació d’una societat i, al seu torn, una activitat econòmica d’impacte que té un cost, entre d’altres coses, perquè els seus professionals no viuen de l’aire. Ja és irònic que qui més pateix el món del precariat hagi caigut en la trampa de regalar-se tan indignament.
No sé quants dies més haurem d’estar-nos a casa, però només que això serveixi per entendre que les despeses en sanitat no són un luxe i que hi ha molts professionals que reclamen amb justícia no fer més torns que un esclau per poder fer la seva feina en condicions, tot plegat haurà valgut la pena. Si també aprenem, posats a fer, que aquesta obra del Lliure que t’ha fet passar una tarda tan agradable o aquest recital del Digital Concert Hall de la Filharmònica de Berlín només serà possible si en el futur tens la bondat de pagar un euret perquè els seus professors puguin canviar les cordes de la viola, la conversió que patirem ja serà mastodòntica i potser fins i tot ens adonem que vivim en món ben millorable però que, en general, pot arribar a tenir certa gràcia. Si el confinament funciona, irònicament, potser el que ens costarà d’aquí a moltes hores serà, per fi, sortir de casa...