De fa pocs mesos, he tornat a dormir d’hora. De vegades, tot just apagat l’ordinador, els ulls se’m tanquen tan ràpid que no tinc temps de dir-me: M’adormo. La cura del cos i l’adeu provisional al pericu m’han provocat una acumulació de son pràcticament vergonyant, car no deu ser gaire moral que els torturats mentals ronsegem d’aquesta forma fins quasi tocades les nou, una millora dels hàbits que accepto amb el mateix estoïcisme d’aquesta renovada salut de ferro que em regala fer cara de jovenet. Des del gener, llevar-se ha tornat a a ser una tasca digna, i l’angoixa de voler llençar-se per la finestra ha passat a l’agre vals apressat cap al primer pixum i la feliç cita diària amb la bàscula: dissabte, 88,2, ja n’he perdut quasi dotze, pas mal. Avui potser em regalo un esmorzar al Mauri, tot i que una pastisseria de l’Eixample sense iaies convergents fent cafè no és el mateix.

Pensava que el sol no tornaria mai, barrino mentre encenc el primer davidoff del dia i se’m crema la tràquea. Però això de la felicitat, ja ho sabeu, és un bé escàs en aquesta nova època de llibertat condicional. La remor ve de lluny i trenca l’harmonia insultant del cel blau, és inconfusible i el meu cervell la saluda amb els dos mots que s’hi associen per natura: octubre, foc, i després Urquinaona, policia, joves, aeroport. Escuro el puret i en el mateix instant en què el fum barrejat amb cafè toca el meu paladar, m’estremeixo, atent a alguna cosa extraordinària que passa dins meu. Sense saber com ni per què, torno a ser la finestra, envaït d’un odi visceral, colltorçat com una ballarina aficionada, se me’n tornen a cardar les vicissituds de la salut i ara m’és inofensiva l’alegria de veure’m sense panxa i més joliu, i l’únic impuls que puc reviure és l’odi, tot omplint-me del virus de la mala llet. Ha tornat la vigilància, és aquí, no hi ha cap dubte: ha tornat l’helicòpter.

Els fills de l’11-S (2001, Nova York) vàrem aprendre que el terror, però també la vigilància i el trencament de la intimitat, ens arribaria del cel. En qualsevol moment podria caure un avió i fotre’ns un forat a plaça de Catalunya, deien els apocalíptics. La mirada als estels va tornar el passat octubre, quan els nostres nanos ens donaven una lliçó i, amb una maleta d’ideals ingenus però si més no defensables, van dir que això de fer articles i piulades estava molt bé, però que potser calia sortir al carrer a molestar una mica. El nostre govern colonial els animava a grimpar, amb un cinisme que ara retorna, bo i enviant-los una policia que encara no els ha tornat els cinc ulls i mig colló que els robà. La veritat que cerco no és en un aparell volàtil, ni en la fressa d’un soroll, sinó en mi mateix. No veig l’helicòpter, però ha desvetllat una forma d’ira que només ell pot fer real.

Pujo al terrat. És normal que el poder intenti sotjar la cartografia perfecta de l’Eixample. En Cerdà va tenir la gosadia de pensar-lo com un barri autàrquic, on cada escala, cada illa i cada carrer poguessin assajar formes d’autogestió comunals quasi perfectes. Aquests dies s’ha fet palès: hem recuperat el veïnat, la solidaritat del carrer, la preocupació per l’altre. Per això tornen a enviar-nos l’helicòpter, perquè als tecnòcrates de la Meseta res no pot molestar-los més que que siguis capaç de fer rutllar la teva petita comunitat. L’Ildefons va pensar aquest barri perquè els cotxes hi passessin ràpid i els homes hi poguessin viure ajudant-se, i ara aquest soroll et recorda que no, que tu t’has de quedar a casa no solament perquè el bitxo et pot matar, sinó sobretot perquè t’estan vigilant des de dalt. Torno a encendre un altre puret, perquè necessito que el foc rebroti dins meu.

Hi ha la por del cel, però no hi ha res de més angoixant que la tortura d’un soroll que es fa continu. D’antuvi no he pogut suportar els brogits com aquest. He canviat mil vegades de nevera, els rellotges van marxar de casa molt abans que s’inventés el mòbil i cada vegada que hi ha vidres amb més capes aïllants corro a comprar-los amb l’avidesa d’un ionqui. Feia dies que ens havíem regalat certa esperança, els pares podrien respirar una mica tranquils i els veies explicant als nanos que aviat es podria sortir al carrer sense perill, i va i els cabrons de sempre tornen a encendre el play de l’helicòpter dels collons. Saben que no només em recordarà la seva impunitat, sinó que em regurgitarà la fastigosa tendència a obeir dels líders de la meva trista, pobra i dissortada tribu. Ho han fet abans que l’esperit dels nens torni a alegrar-nos el carrer. En el fons, això els fa molta més por que el foc.

Tot això ho saben perfectament els pilots d’aquest helicòpter, i jo només puc salvar el plor fumant amb compulsió, mentre miro d’estalviar-me les ganes d’una nova nit incontrolada, mentre estossego repetint fills de puta, colla de fills de puta. Se’m passarà aviat. El brogit marxa al migdia.

(Les cites robades de Proust les trobareu al Combray versionat per Josep Maria Pinto a Cercle de Viena, 2009. La versió de la Valèria Gaillard, a Proa (2019) encara l’haig de llegir. M’hi posaré en breu. Compreu-les, que els dos han fet una pencada).