Ahir Jan Laporta sorprenia tot cristo desplegant una lona de 1.000 metres quadrats en un edifici proper al Santiago Bernabéu amb la seva fotografia, l’escut del Barça, el lema de la seva campanya (“Estimem el Barça”) i un d’encara més gran on es podia llegir “Ganas de volver a veros”. Escric que la notícia pot sobtar molts catalans i socis del Barça, especialment a tots aquells llepafils que escuden la seva moral derrotista en la discreció i en l’escassedat de pompa. Però no si coneixes en Jan, un dels pocs habitants de la tribu per a qui guanyar, fer-ho bonic i passejar-se pel món explicant-ho és la cosa més normal de la vida. Això vol dir aquest “Ganes de tornar-vos a veure”: normalitzar les ganes de tornar-vos-en a fotre sis, de tornar a veure com correu darrere la bimba sense entendre com pot arribar a viatjar tan ràpida i que sí, noiet vestit de blanc, que facis el favor de saludar el campió.

Després d’una de les pitjors juntes directives de la història i d’haver sofert un president que només ha servit per demostrar que podia empitjorar la trista gestió i figura de Joan Gaspart, el meu estimat Jan truca de nou a la porta dels consocis amb una tria ben simple: voleu guanyar o voleu perdre? Sembla una dicotomia senzilla, estimadíssims lectors, però heu de pensar que, en efecte, els socis del Barça són una traducció perfecta de la moral de la nostra tribu, per a qui això de l’ètica ha comportat sempre un cert rabejar-se en la derrota, fer consuetud d'agenollar-se a una taula de diàleg o dir que no cal aplicar referèndum perquè no som prou gent, entre altres frases que la nostra espantosa i horripilant classe política ha convertit en salmòdies. En Jan forma part de tot un altre rotllo: jugar bellament per guanyar, no demanar permís per imposar-se al camp o a on sia.

Els socis del Barça són una traducció perfecta de la moral de la nostra tribu, per a qui això de l’ètica ha comportat sempre un cert rabejar-se en la derrota

“Ganes de tornar-vos a veure”, diu Laporta als madrilenys, que també vol dir que ja s’hi poden escarrassar amb tota la raça, el señorío, els dos collons i la casta, que quan tu tens la pilota el contrari no la té, la qual cosa és tan senzilla d’entendre com el teorema de Pitàgores, guanyes i llestos. Per “tornar-vos a veure”, insisteixo, cal entendre que ja poden fitxar Cristianos, Mourinhos i si voleu el Pare Sant, que quan Mozart i l’alegria són al teu equip, el rival només ha d’agrair contemplar la teva obra d’art sense pagar entrada. Només pots deixar de votar en Jan, estimat consoci, si t’estimes massa aquest hàbit teu d’aixecar recopes i votar pressupostos a canvi d’indults i tens mandra de canviar-lo per imposar el teu voler fins que la bola perfori les xarxes. Si vols perpetuar la grisor més dècades, només has de tornar a confiar en el candidat que et digui La Vanguardia, consoci estimat.

Si això de guanyar et sembla una cosa que cal fer, però no massa, que ja va bé de superar el Madrit en un derbi a l’any... però que tantes Champions seguides, doncs que no, que embafa i que fa de gent amb poc seny, doncs no votis en Jan, perquè Laporta et decebrà, no en tinguis cap mena de dubte. De fet, si el que no vols és guanyar, tens opcions de sobres, consoci desvetllat, com aquest noi que té moltes ganes d’acollir la selecció espanyola al Camp Nou i que segueix el dictamen d’Antoni Bassas (sí, l’Antoni, el del diari que no va atrevir-se ni a publicar l’anunci de l’1-O!) o també el nano que ha promès tatuatges amb l’escut del Barça i una pizza de regal per cada signatura. Aquest és el nivell, caríssim consoci, culer estimat. Per tant, si no votes en Jan, no t’escudis que no t’agrada el xampany, ni festejar la vida: admet que, simplement, no vols guanyar. I acabem la farsa.   

Ganes de tornar-vos a veure. Ganes de tornar-te a veure, Jan. Que ja fa massa que dura la broma aquesta de perdre. Massa.