Bé, sembla que després d’incomplir flagrantment els respectius programes electorals (que prometeren la restitució del candidat republicà guanyador i del govern liquidat pel 155) i de la pantomima de proposar una presidència de Jordi Sànchez que se sabia impossible, l’independentisme arribarà d’aquí a ben poc a un acord parlamentari, i diuen diuen diuen que Jordi Turull té molts números per esdevenir el Molt Honorable 131. La jugada és clara, car, lluny de voler implementar (ecs) els resultats de l’1-O, l’independentisme cercaria investir un candidat sub judice perquè, com mana l’idiolecte processista, la judicatura espanyola hagi de passar vergonya pel tràngol d’inhabilitar-lo o qui sap si empresonar un president investit per una cambra parlamentària autònoma. Els meus polítics, ai las, continuen abraçats a l’esperança de tenir raó moral. 

Perquè, com sap fins i tot un nap-buf, el jutge Llarena ni passarà el més mínim torbament, ni li tremolarà el pols un sol minut amb tal de redactar i executar una sentència inhabilitadora que, per altra banda, el Parlament acabarà acatant amb la parsimònia del sagristà quan endreça les hòsties abans de missa. La política catalana és tremendament irònica i, darrerament, li plau d’entronitzar polítics a qui ha salvat la campana per la mínima: Turull, el convergent alliberat (copyright: Enric Vila) que va renunciar a la lluita per liderar els pedecàtors amb la irrupció del tàndem Pascal/Bonvehí, el polític que va entrar al Parlament de xamba el 2004 substituint Duran i Lleida, quan aquest marxà a Madrid a viure de la puta i la Ramoneta, el convergent de Parets del Vallès que va perdre l’alcaldia de la seva vila fins a tres ocasions, arribarà a la més alta instància política de la nació.

Turull té ben apresa la lliçó de la pantomima que significa qualsevol intent de diàleg amb Espanya

Sigui com sigui, Turull, que va viure la gestació i aprovació de l’Estatut vigent, té ben apresa la lliçó de la pantomima que significa qualsevol intent de diàleg amb Espanya, i es veurà ben aviat en la tessitura de decidir entre passar a la història com a reconstructor d’una Generalitat pre-autonòmica en què el sobiranisme es repartiria càrrecs com si el govern del país fos una llotja de peixaters o si, contràriament, aposta per despertar la bèstia que du a dins sota aquesta aparença de comercial tranquil de pell blanquinosa per fer explotar totes les contradiccions i mitges veritats del sobiranisme. 

Turull és la darrera baula d’una generació política que ja semblava amortitzada i que tindrà les mateixes i exactes temptacions pactistes que el seu avi fundador. Justament el fet que l’hagin menystingut tota la vida pot ser el seu màxim actiu polític com a president, si és que decideix explicar la veritat als catalans, prèvia disculpa per no haver aplicat l’1-O. Diria que Jordi Turull té molt poques coses a perdre. És un bon principi, en una època de tanta misèria i on tothom es baralla per l’arròs socarrat que s’amaga al fons de la paella.