Fa mesos que només m’atanso als mitjans públics de la tribu i a Twitter per veure com periodistes i celebrities gestionen la institucionalització de la derrota independentista (parlo del capvespre inexorable de les elits polítiques, no pas de la idea mateixa, que visc encara amb més convicció). Darrerament, m’ha semblat fins i tot entranyable l’interès que TV3 ha mostrat per l’evolució de la tragèdia natural del volcà Cumbre Vieja a la Palma, una petita catàstrofe que, d’haver-se esdevingut poc abans de l’1-O i amb la ciutadania enardida per la imminència del vot, no hauria passat d’alguna menció compassiva. Quan veig el pobre Cruanyes parlar de la lava amb les salivals activades com una font romana no puc evitar pensar en aquest amor pel decadentisme que s’ha apoderat d’alguns amics que divendres passat feien piulades sobre el referèndum com si recordessin la mort d’un iaio.

Em fa molta gràcia comprovar com els polítics catalans (i els seus prosistes a sou) que m’havien dit personalment que el referèndum era impossible o la ocurrència intel·lectual dels infants terribles Graupera, Vila i servidora, ara fan cursets de poesia barata sobre com hem arribat a tenir un Govern sense aspiracions i un present cultural tan putrefacte. El que encara em sorprèn sincerament és que les generacions més joves els segueixin la corrent fent el ploramiques sobre el referèndum mentre somien secretament que algun buròcrata de l’esquerrovergència els trobi feina per pagar-se els gintònics. Molts encara no han entès que si no haguéssim demostrat que el referèndum es podia fer, i que per tant la independència és perfectament possible, el pujolisme d’Oriol Junqueras no seria tan detectable i ens trobaríem discutint encara les mentides dels anys noranta.

Actualment, l’administració catalana és un exemple molt curiós de polítics i comunicadors que intenten adormir la ciutadania amb debats ideològics d’antes (polèmiques derivades d’iniciatives de polítiques socials, qüestions relatives al feminisme, i d’altres espais d’opinió on fins i tot els podemites poden garlar sense esprémer gaire la neurona), bo i maldant perquè l’estrès de la discussió no passi de les tertúlies matinals. Això explica aquest sobtadíssim amor a la lava del noticiari patri que produeix, al seu torn, una espècie nova d’espectador que prepara el sofregit guipant com la matèria magmàtica s’escola cap al mar destrossant la casa de la Conchi. Una tragèdia natural televisada és el marc mental perfecte que excita la compassió, et fa pensar que al capdavall no estem tan malament i, noi, mentre tornem a l’energia perduda de l’1-O aprofitarem l’autonomia per fer algun caleró.

Que l’independentisme encara té força no només s’explica pel fet que la gent que abans em criticava els articles perquè me’n cardava dels presos ara reconegui que ens van aixecar la camisa, sinó perquè les excuses per fer-se el derrotat i escriure sobre la lava amb piulades vuitcentistes ja no dona rèdit a ningú

La fascinació per la lava i la gestió poètica de la derrota no és únicament patrimoni nacional. De matí, per relaxar una mica l’ànima, m’encanta llegir els articles dels meus estimats columnistes progres del The New Yorker per veure com intenten explicar als seus lectors la desastrosa sortida ianqui de l’Afganistan i excusar Joe Biden d’entregar Kabul al feixisme dels talibans. Això de tenir un exèrcit al costat mentre fas l’article no és menor i la majoria dels companys de Manhattan salven el ridícul del seu president recordant Vietnam i escrivint articles pornogràficament compassius sobre la barra lliure que hi haurà a partir d’ara per violar les dones afganeses i fotre’ls el burka fins i tot a dins de la llar. Llegiu-los, compatriotes, perquè la barra supina dels americans és idèntica a la dels que ara ploren l’1-O quan s’hi van pixar a sobre i encara ho fan; així, de pas, practicareu l’anglès.

Que l’independentisme encara té força no només s’explica pel fet que la gent que abans em criticava els articles perquè me’n cardava dels presos ara reconegui que ens van aixecar la camisa, sinó perquè les excuses per fer-se el derrotat i escriure sobre la lava amb piulades vuitcentistes ja no dona rèdit a ningú. Si no tinguéssim múscul, els joves que s’entreguen al poder ho tindrien molt més fàcil per no passar vergonya i Pere Aragonès no semblaria tan ridícul quan parla del 2030. Espanya ens va guanyar perquè els nostres polítics s’hi van rendir amb molta facilitat esperant la vida regalada del màrtir, però els defensors de la unitat d’Espanya han de veure com aquesta se salva amb Aznar sortint de l’armari del racisme escarnint els mexicans. L’enemic, al capdavall, ens volia venuts a l’autonomia i maldava perquè que gent com jo guardés la prosa al calaix per escriure com Jordi Amat.  

La realitat és justament la contrària. En efecte, veure com la lava s’endú part del món en què vaig formar-me i carrega amb algun dels meus coetanis i amics m’afebleix i fins i tot em fa venir alguna llàgrima, però conservo la força intacta, tramo artefactes que faran tremolar gegants, i puc informar del fet que el serrell és a punt de posar-se’m a lloc de nou. I continuo escrivint molt bé, que finalment és l’únic que compta.