President, he sentit dir a en Miquel Buch, aquest pobre noi que semblava conseller i ens esberlà els ulls de la quitxalla, que no tens escorta a Waterloo. I m’ha sabut molt de greu, perquè malgrat les nostres desavinences, que no són menors, a casa sempre hem volgut que el nostre molthonorable vagi escortat de dos hòmens amb la musculatura grecoromana i una mirada fulminant com la d’una marona a qui ja li hem esgotat el comptador de les mentides. I parlant de troles, president, jo estic honestament disposat a perdonar-te-les totes, començant per l’1-O (te’n recordes com, tot just mig alliberada la tribu, vas decidir anar-te’n a dinar amb els amics?), continuant per la declaració d’independència de pocs segons i la mediació internacional inexistent, i també allò que vas dir que si et votàvem, tornaries, i no continuo amb la tirallonga perquè és llarga, fatigosa, i la coneixes de sobres.

Jo m’ofereixo a signar la pau, president, a fer les maletes i venir cap aquest cau de país tan poc interessant on ets, sense cap mena de salobre i ple de buròcrates, i rematar el viatge amb un sopar èpic. Si ho vols, Carles, perquè així t’anomenava quan relaxàvem el protocol, et puc tornar a dur uns quants llibres que t’alleugin la presidencial tasca (encara deus guardar aquell recull d’articles del meu Sagarra, de qui et vaig recomanar abraçar el sentit mediterrani de la ironia, i aquell volum d’El Príncep, que t’incomodava perquè encara persisties en exhibir ingenuïtat, cosa de mal polític), i així podem trescar pels boscos de Waterloo com dos homes lliures i amb la consciència mig tranquil·la, que és com la tenim tots els bípedes amb una mica de grandesa i amb una vida que tingui més de cinc minuts d’interès.

No dius que ets un home lliure, Carles? Doncs deixa’m fer-te d’escorta, a mi i a centenars de milers més de conciutadans sense rostre, perquè puguis tornar fins a la Ciutadella, enretirar aquest noiet que tenim ara assegut al tron i acabar la feina com vas dir que faries

Però passat tot això, i posa-hi els preàmbuls que siguin necessaris, estimat president, jo m’ofereixo a fer-te d’escolta només a condició que tornis a casa. De fet, caríssim Carles, estic segur que no estaré sol. Seré jo mateix, però també molts ciutadans amb la paciència a prova de bales que, malgrat tot el cinisme acumulat, encara estarien disposats a trencar-se la cara perquè facis allò promès. Vindrem fins a la porta d’aquella casota tan espantosa que tens de lloguer i farem la ruta que vulguis. Tu tries; de debò, 130. Si vols, evitem París, que ja saps que no soc gaire francòfon i el barroc em carda molta mandra. Podem parar, això sí, a Reims, i injectar-nos una bona dosi de feminitat heroica i després trescar amb molta paciència cap a Lió i, si et fatiga el camí, aturar-nos a Grau du Roi, que és un dels pocs indrets civilitzats de França on es respecta la catalana tradició dels braus.

No seré només jo, molthonorable. Serem moltíssims i farem els torns que calgui perquè puguis dormir tranquil i no se t’acosti cap agressor, ni molt menys la incivil i poc europea bòfia espanyola. Amb mi i uns quants al teu voltant, com si cada ciutadà tingués l’ànima de guardaespatlles (així mateix van defensar-se aquelles urnes xineses de les quals passàreu olímpicament), arribes a Barcelona en poc menys d’una setmana; i fixa’t si això de fer-te d’escorta seria la cosa més bella del món, que tots els gavatxos admirarien com els catalans protegim la nostra més alta instància de les grolleries jurídiques de l’enemic. No dius que ets un home lliure, Carles? Doncs deixa’m fer-te d’escorta, a mi i a centenars de milers més de conciutadans sense rostre, perquè puguis tornar fins a la Ciutadella, enretirar aquest noiet que tenim ara assegut al tron i acabar la feina com vas dir que faries.

President, ja saps de sobres que les veritats a mitges no funcionen, que la mentida té un límit i que a la puta i a la ramoneta ja els hem espremut els mugrons i d’allí no en surt ni un àtom més de llet. Jo et faig d’escorta a preu d’entrepà i espardenya, caríssim 130, que el dia del referèndum ja vam demostrar que davant d’una bona massa no hi ha pasma que se’n surti. Quants en vols, de voluntaris, Carles? Si et vaga ho fem a la convergent, és a dir cursi, i ho arrodonim amb una efemèride; 1714 escortes, 1992 escortes, 100.000 escortes, que per posar-n’hi no falti. Tu manes, de debò. T’ho munto amb un repicar digital, president. Si amb un referèndum fals i amb uns indults fets a mida ja trontolla l’enemic, imagina’t si li posem una bomba al territori. Perdona la metàfora, car president, que ja sé que la violència t’incomoda. Fem-ho a la pacífica, doncs; milers de cossos encerclant-te.

Jo et faré d’escorta, president. I no estaré sol, malgrat et pesi.