Resulta ben fàcil comprovar com la burocràcia espanyola i, en especial, els seus tecnòcrates de la ciència estan encantadíssims de viure en aquesta nova normalitat d’existència per fases. El primer motiu és de fons i ben antic: els règims que adopten el totalitarisme com a pauta tenen molta traça a l’hora de regalar petits guanys de llibertat als seus súbdits com si el dret fonamental de passejar a l’hora que es vulgui o d’empassar cervesa en un bar, normalitzada la vida en arrest domiciliari, fos una fita a celebrar. Però hi ha un rerefons més profund; el nou desequilibri de fases (a saber, que un territori assoleixi abans un  estadi concret) deriva en una nova cartografia estatal a partir de la qual els aparells ideològics pretenen esvair conflictes nacionals/territorials per imposar una lluita administrativa per la qual les “regions sanitàries” lluitin només per passar pantalla.

Dit d’una forma menys pedant, la nova lluita dels territoris espanyols per superar les fases és la versió descafeïnada i funcionarial de la vella pretensió federalista de l’esquerra espanyola. Eliminant les lluites d’emancipació nacional i substituint-les per un control sanitari-territorial, el poder espanyol ja pot tractar les seves autonomies com una colla d’alumnes malcarats que cal disciplinar perquè arribin a la nota mitjana d’un llistó que determinarà el doctor Simón de torn. En aquest sentit, Pedro Sánchez i els seus es troben profundament jolius amb aquest esperit reivindicatiu de canvi de fase que, per exemple, els ha entrat de sobte als madrilenys, exemplificat a la perfecció la imatge de virginal-martiritzada que encarna la presidenta Díaz Ayuso. La tàctica del PSOE és tan vella com eficaç: marcar incentius a la baixa i deixar que els ratolins es barallin pels formatgets.

Fa mesos, quan a les tertúlies nostrades ja vaig advertir que l’autonomisme espanyol entraria en una fase calcada al processisme, els meus companys opinaires em miraven amb aquella cara tan pròpia de qui perdona la vida a l’enfant terrible de la tribu. Doncs bé, com explicava recentment el company Antoni Maria Piqué en aquesta mateixa benemèrita pàgina digital, una simple lectura dels diaris madrilenys de la setmana passada certificava com el cayetanisme bien del quilòmetre zero ha adoptat fil per randa la metòdica de l’independentisme per superar l’enquistament de fases. No és que servidor sigui genial ni visionari, puix que calen poques neurones per entendre que a l’entorn d’un autonomisme on les regions acabin competint per un món de llibertat condicional, l’estètica xarona que en resultarà només pot assemblar-se a la nostrada revolució dels somriures. Ecs.

La nova lluita dels territoris espanyols per superar les fases és la versió descafeïnada i funcionarial de la vella pretensió federalista de l’esquerra espanyola

Tampoc cal ser Kant per certificar com aquest pla d’alliberament per fases no és un fill prematur que l’administració espanyola hagi parit en ocasió del coronavirus. De fet, tot el fantasma espectral de l’autonomisme partia de la mateixa dinàmica: crear un poder central omnívor, regalar de mica en mica competències a cada regió o autonomia, i provocar la conseqüent lluita i enveja de “privilegis”. Ahir mateix, el nostre filòsof en cap, Miquel Buch, reivindicava tot simpàtic la possibilitat de poder tornar a manifestar-nos, sempre que els activistes ocupéssim un espai “amb una amplada superior als vint metres”, amb la conseqüent mascareta, mantenint la distància de seguretat i amb pancartes “d’ús individual.” La brillantor expressiva del nostre conseller quasi no necessita glosa: catalans, abans demanàreu la independència i ara podeu estar contents si us deixem fer dibuixets a una pancarta.

L’existència per fases ha estat, en definitiva, el somni humit del poder central que, amb l’excusa d’aquesta pandèmia, ha pogut desplegar amb tota la seva radicalitat burocràtica. Així com la població va estressar-se en massa quan li van permetre tornar a fer running, amb la conseqüent acumulació d’estrebades i de corredors aficionats omplint la platja de la Mar Bella, aquesta nova estratificació de la vida quotidiana permetrà al poder la gestió d’un temps preciós a cada microguany d’aparent llibertat per part dels seus fidels súbdits: primer serà la possibilitat d’anar a veure la querida a Empuriabrava, després la immensa joia d’experimentar de nou què se sent quan hom dina envoltat per deu ànimes (com a màxim!) i, finalment, es guanyaran un parell de mesos fent metafísica barata sobre com els ancians abracen els seus nets. La llibertat, en resum, viurà un procés de devaluació.

Sota l’obligació de fruir aquests guanys, el ciutadà anirà adquirint paulatinament la dinàmica imposada pel poder disfressada d’aparent i fraudulenta ampliació d’albir. Les grans reivindicacions, les aspiracions nacionals i tota quanta pretensió discursiva de totalitat, no fotem, passaran a ser vistes com a anhels i voluntats passades de moda i vuitcentistes, pròpies de la nostra vella anormalitat. I tot això, faltaria més, comptarà amb el vot afirmatiu i solidari dels partits catalans al Congreso, comandats per gent que professa un amor per la pàtria que no coneix límits. No volíeu un Govern efectiu, estimats amics? Doncs gaudiu-lo i allibereu-vos! I, sobretot, abans de córrer estireu bé la musculatura, que els fisioterapeutes no donen l’abast. Ens veiem a la propera fase!