D’ençà de l’aparició del bitxet de Wuhan a les nostres vides, els aparells ideològics dels estats occidentals han desenvolupat l’art de gestionar la por d’emmalaltir o de dinyar-la com una de les excuses més creatives a l’hora de fer-nos (encara més) obedients. Sota l’envelat de les advertències d’epidemiòlegs i d’altres eminències, els conciutadans ens hem tancat a casa, hem sortit a fer running a una hora ben determinada i finalment, tot i que això de contagiar-se a l’aire lliure sembli tan provable com que ens toqui la Grossa, també hem acatat el somni tòrrid de l’islamisme masclista i anem pel món amb la cara tapada. A pesar de sofrir exclusivament allò que els cursis anomenen first world problems, l’home contemporani ha après a carretejar l’estrès de l’ofegament facial amb creativitat, i tot allò que abans ens indignava ara ja ho comercialitzem i hi posem coloraines.

L’estrès de la por té un límit i els estats el modulen amb prou intel·ligència com per assetjar-nos sense que acabem esquizofrènics. Només així es poden disparar eslògans de naturalesa contradictòria com ara el de quedar-se a casa i fomentar el turisme autòcton (com si anant a Riudellots de la Selva tinguéssim menys probabilitat de cascar-la que viatjant a Nova York) o això tan creatiu d’evitar qualsevol reunió de més de deu persones mentre se’ns assegura que el sector cultural podrà subsistir. El sistema té un doctorat en contrastos i a la por del contagi ara se li ha sumat un fenomen igualment estressant però de naturalesa més subtil: la gestió de l’esperança, que es basa primordialment en mantenir-nos en un estat de perpètua frisança informativa tot esperant el descobriment de la vacuna miraculosa o de qualsevol avenç científic que determini una mínima millora vital.

Fa uns mesos, els epidemiòlegs havien monopolitzat la catalaníssima figura de l’home de seny de la tribu per renyar-nos diàriament sobre tot allò que podíem o no podíem fer. Tots recordareu la lluita aferrissada entre els partidaris del doctor Trilla i l’Oriol Mitjà, i com semblava que els nostres homes de bata blanca es trobessin en una perpètua cursa de ser més durs en les seves advertències per infantilitzar la societat. Com si es tractés d’una conversió mística, ara els científics s’han disfressat d’home anunci i apareixen diàriament a la ràdio per retransmetre en directe el seu procés d’investigació. En això, no hi ha dubte, excel·leix com ningú el nostre estimat doctor Clotet que, en les seves prèdiques als mitjans, és capaç de filar un discurs científic impecable mentre, a cada sintagma sobre el bitxo, hi afegeix com qui no vol la cosa una completa llista dels seus mecenes i sponsors.

La dialèctica del ciutadà apte/no apte (a saber, el ciutadà que ja s’ha testat del virus i, conseqüentment, del que n’és portador o no) servirà per ordir un nou tipus de classe social diferenciada

L’estrès de l’esperança apareix com el revers de la por però revestit de l’àuria monacal del progrés. El mateix Clotet avisava ahir als oients de RAC1 que està treballant amb un test capaç de dirimir si som portadors de la Covid-19 en poc més de mitja hora, insistint en el fet que això permetria que el públic pogués plantejar-se tornar massivament a teatres, sales de concert i fins i tot estadis. És del tot simptomàtic que a ningú l’aterreixi la visió de centenars d’espectadors ordenadets i en fila índia fent-se un test abans d’anar a escoltar els versos de Shakespeare al Teatre Nacional. Ens hem tornat tan submisos que, si calgués formar part d’aquesta performance certament sòrdida, ens hi prestaríem només pel gust que la ciència ens designi com a aptes i així puguem retornar als actes dignes de naturalesa comunitària. Imagineu l’escena, i qui no tingui por és que no és humà.

Així com la por ha estat l’excusa per immobilitzar-nos i per tenir els nostres infants tancats a casa com si fossin ramat durant mesos, la dialèctica del ciutadà apte/no apte (a saber, el ciutadà que ja s’ha testat del virus i, conseqüentment, del que n’és portador o no) servirà per ordir un nou tipus de classe social diferenciada. Després dels atemptats de l’11-S, la nostra forma d’anar pel món es va transformar i ara ja no ens exclamem que la pràctica totalitat d’aeroports amaguin escàners de raigs ultraviolats que ens fotografien el cos inserint-se a la nostra privacitat com abans només ho feien els serveis secrets estatals. Que ningú no se sorprengui si en breu la categoria d’apte/no apte, vacunat/no vacunat, crea una nova distinció social que es pren com a pauta socioeconòmica en àmbits com el laboral o l’acadèmic. Si el món s’adapta a les nostres distopies com fins ara temeu el pitjor i l’encertareu.

Esgotada la por, ara toca entrar en la fase de l’estrès de l’esperança. Compte amb com es gestionen els vostres anhels i ull a les innovacions de la ciència, que sovint poden amagar esclavituds. Si no em creieu, mireu qui són els mecenes d’alguna llumenera científica i us pujarà la pressió de sobte...