L’escalada de repressió que t’ha sorprès i indignat d’ençà de la convocatòria del referèndum augmentarà exponencialment amb més presència de policies requisant clavells, amb una aplicació persistent però soterrada com un talp del 155, arribant també ben aviat —no ho dubtis— al terreny dels comptes inventats a Suïssa i de la corrupció política. Això no és un estat d’excepció, com pregonen els meus companys de militància: això és Espanya, amics meus, i celebro per fi que us adoneu de com funciona l’invent. Perquè això de la llibertat de premsa ja fa temps que va coix, i no perquè els amos dels mitjans censurin (que també), sinó perquè ja fa massa temps que aquí la gent escriu amb un ganivet al coll; perquè això de tenir les finances intervingudes s’activa a partir del moment en què tu no pots disposar dels teus recursos; perquè això de la justícia, en definitiva, si no ets un ésser sobirà que pot decidir el seu futur, només és una merdosa burocràcia.

Tot això ja existia, però el referèndum encara nonat ha fet possible que te n’adonis, que tot això que ara passa d’una faisó radical ja ha succeït durant lustres, i no només per l’ètica castellana imperant (¡por mis cojones!) sinó per la complaença d’una classe política catalana que ja s’hi sentia còmoda. Jo no sé què cal fer ara ni com acabarà tot això, però intueixo que l’únic valor que s’imposa és la resistència, perquè les amenaces d’un Estat que es veu col·lapsat en el seu autoritarisme són i seran paper mullat. Ho recordava fa pocs dies admirablement mon amic escriptor Adrià Pujol a Twitter: “A mi em van caure dos anys, quatre mesos i un dia per insubmís, i més de quinze anys d’inhabilitació per treballar de funcionari. Ooooh, quina por, quina poooor. Els insubmisos no érem la majoria, i alça Manela la que vam aconseguir!”. Doncs això: només amb una minoria de gent que no té por i se sacrifica, les coses acaben caient pel seu propi pes.

Hi ha la repressió, evidentment, però també la trampa de la tebior i de tots aquells que mantenen encara la seva repulsiva equidistància davant la barbàrie. Mireu els nois de Podemos, que amb aquella desmesura pròpia de la pedanteria acadèmica proposaven ahir una cimera intercontinental i extraplanetària de càrrecs electes per tractar el tema català. Aquests nanos, pobrets, encara parlen d’això nostre com si fos una carn de tesi doctoral, com si et poguessis asseure a parlar de la metafísica del mosquit tan tranquil·lament mentre la policia confisca papers i assetja els mitjans de comunicació, com si pactar un referèndum amb qui abans es deixaria vexar la filla que atorgar-te el vot es resolgués en un simpòsium. Admireu en Xavier Domènech, pobret meu, demanant un posicionament democràtic del PPSOE com si fos el germà bessó de Nelson Mandela. Quin paperot.

Jo no sé molt ben bé què fer, ni molt ben bé què passarà, insisteixo. Però ja fa temps que tinc molt poques coses a perdre i que no em reca resistir. I la resistència és bàsicament això, tenir poques coses a perdre.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat