Cal llegir amb molt gaudi L’Esqueix de carn de Philippe Lançon (publicat a Angle Editorial en acurada versió d’en Joan Casas), i no només perquè el periodista francès hi explica amb una prosa molt efectiva i sense cap tuf de sentimentalisme com va salvar quasi miraculosament la vida als atemptats de Charlie Hebdo del 2015, sinó perquè aquesta espècie de Bildungsroman de l’home reviscut és un gran resum de com la intel·lectualitat europea encara creu que amb un fort imaginari cultural (i certes dosis de bon humor) n’hi haurà prou per esquivar els trets i la intolerància de l’islamisme feixista. A banda de descriure el dolorós procés quirúrgic a partir del qual li restauren la mandíbula, a Lançon se’l veu molt més interessat en reivindicar-se com un d’aquells il·lustrats tot court que gaudeix amb el propi esperit curiós i que per viure en té prou amb rellegir per enèsima vegada com Marcel Proust ens explica l’escena de la mort de l’àvia a la seva Recherche.

De fet, si el llibre del col·laborador de Charlie Hebdo ha tingut tant èxit a tots els països del continent és perquè la seva història reafirma l’esperit cultureta-republicà dels francesos que fonamenten l’ésser en uns referents literaris i culturals comuns i en aquell europeisme naïf segons el qual, li agradava dir a Burke, cap europeu pot ser exiliat si es troba en un racó del continent. No és estrany que Lançon recordi més d’una vegada que, minuts abans que els idiotes que diuen xerrar en nom d’Al·là irrompessin a la redacció de Charlie, ell es trobava discutint (i defensant) el llibre Submissió de Michel Houellebecq entre els seus companys de taula. No cal ser un geni de l’hermenèutica per veure que l’Esqueix és una resposta gens dissimulada a la hipòtesi del seu compatriota d’imaginar una França governada culturalment i política per una formació islamista moderada.

També paga la pena tornar al llibre d’Houellebecq, publicat a França el maig del 2015, una habilíssima fotografia de la vida d’un professor universitari expert en la literatura d’Huysmans que viu una existència tediosa amb l’únic incentiu de cardar amb alumnes de tant en tant i fondre’s la paga amb vinets de mitjana qualitat, un paio que acaba accedint a convertir-se a l’islam per continuar la seva carrera acadèmica. La majoria de crítics subsumiren la trama al joc habitual de l’escriptor, a saber, el gust per escarnir la malvolguda soledat d’aquells occidentals que, amb la cartera mig plena i amb la verga mig buidada, ja en tenen prou per anar tirant i que, amb uns valors exhibits amb molta pompa però escumosos i buits com el xampany restant d’una bacanal, són el conillet d’índies perfecte per una religió com l’islam, capaç de donar-los incentius com ara l’enriquiment o la poligàmia.

Però Houellebecq és més murri que la majoria d’hermeneutes, i si Submissió resulta molt més que la majoria d’exercicis distòpics dels escriptors (que amb el confinament, dit sigui de passada, viuran un revival que fa bastanta mandra...) no és perquè es rabegi de gust imaginant una França islamitzada, sinó perquè veu com en un tot social altament jerarquitzat, on la classe mitja ha desaparegut i el món es divideix entre cabassos d’obrers poc interessats en preocupar-se per la política i elits culturals adinerades que s’apoderen dels sentiments nacionals dels països europeus, l’islam pot arribar a tenir molts més incentius que no pas la tradicional filosofia socialdemòcrata. Houellebecq diu a Lançon, en definitiva, que una identitat líquida basada en escoltar El clavecí ben temperat, llegir Proust i fotre un clauet cada dissabte serà un pack fàcilment comprable pels intolerants.

Amb moltes dosis de mala llet, que és com a casa ens aproximem als llibres, podríem dir que Lançon només pot defensar la seva idea d’Europa laica i tolerant gràcies al fet que dos fills de puta intentessin pelar-lo. Al capdavall, i com ell mateix explica, la seva existència anterior tenia poca cosa a comentar i Charlie Hebdo era una revista que ja no llegia ni cristo. Només la intervenció del feixisme provocà que Europa fes allò tan cursi i cínic de cantar Je suis Charlie mentre la majoria dels seus estats traficaven i encara remenaven bitllets amb països on hi regeixen dictadures de caire islamista, com sap perfectament el nostre benvolgut emèrit. Houellebecq ens remou perquè acaba pintant un futur on una versió edulcorada de l’islam ens estalviaria aquesta doble moral de sentir-nos especials, bo i mantenint la independència dels nostres instints més bàsics i una vida laboral prou estable.

El lector potser creu que xerro d’un debat d’alta volada sense cap aplicació pràctica, perquè Europa ja no és un indret de supervivents a la barbàrie i ni molt menys un continent que l’islamisme pugui envair, però el diàleg d’aquests dos llibres va més enllà del fet religiós. Perquè quan hom discuteix, com va passar la setmana passada a la nostra tribu, sobre la idoneïtat d’oferir classes de religió islàmica a l’escola pública (quelcom contraposat a la formació laica) es trobarà tard o d’hora amb la qüestió de quins són els incentius que es desprenen del republicanisme de sempre versus una versió de la religió aparentment desinfectada d’intolerància. Mentre Lançon invoca la supervivència d’una tradició que encara sobreviu, Houellebecq somriu burleta esperant quina serà la conversió dels culturetes quan l’ètica se’ls esfumi en la pròpia complaença.

Apropeu-vos als dos llibres, i recreeu-vos en la pregunta, perquè a Catalunya fa deu anys que hem comprat una espècie de religió que s’ha demostrat fallida, i ara pinta que viurem un temps on les conversions més insospitades formaran part del comú de ciutadans i sobretot dels polítics. El bitxet de Wuhan expandit per tot el món, ja ho veureu, no serà l’única distopia que ens acompanyarà en el futur.