Tinc 22 anys. Estudio el grau en Enginyeria Industrial a la Universitat Politècnica de Catalunya. L’enginyeria consisteix a fer coses tangibles: només això ja la converteix en una cosa bonica. De petites, les noies tenen l’instint de fer un món millor, i per això la majoria tiren cap als estudis de Pedagogia o d’Educació Social; temps després se n’adonen que la realitat es canvia molt més fent ports, camins i fàbriques que funcionin. Em preocupa que les professions científiques visquin en un precariat constant i que això ja no sigui notícia. He participat a la primera moció sobre l’emergència climàtica que s’ha aprovat en una universitat de l’estat espanyol (UPC). Al perfil de Whatsapp tinc una fotografia meva amb un mico de Gibraltar que se’m va enfilar al cap amb gran entusiasme.
Emergència climàtica? El cunyat, al dinar de Nadal, diu que això és alarmisme. Com el convences?
Potser no el convenceré, però la realitat afectarà tard o d’hora tots els cunyats del món, que, per cert, n’hi ha molts. És un fet objectiu que l’aire que respirem cada vegada és de menys qualitat, que els aqüífers són menys potables a dia que passa degut a graus elevadíssims de contaminació. El canvi no és només climàtic, és de tot el nostre entorn mediambiental.
La realitat de l’emergència climàtica ens atraparà tard o d’hora
D’acord: i ara què fem?
Per començar t’has de preocupar seriosament per una cosa que t’afectarà tard o d’hora. Després, més enllà de consignes com “no consumeixis plàstic” o “no mengis carn”, jo soc més partidària de dedicar una hora a la setmana a canviar hàbits de consum en el teu entorn més immediat. En el cas de la UPC, sovint es pensa que un ens com una entitat acadèmica és molt petit com per fer canvis substancials, però cal pensar que la universitat té més habitants i béns immobles que molts dels municipis catalans. Renovar l’energia que consumeix tot aquest cos de gent, implantar-hi plaques solars, evitar que a les cafeteries hi hagi màquines de vending que no tinguin envasos reutilitzables... tot això es pot fer avui mateix i marca un canvi real.
El cunyat protesta: vol menjar tomàquet a l’hivern i anar en avió a Nova York.
La cosa és més complicada que això. El problema és que en qualsevol supermercat et costi més barata la carn que un quilo de fruita, quan l’impacte mediambiental dels segon producte és molt menor. El que no té cap mena de sentit és que creuar Espanya en avió costi cinc euros i fer-ho en tren o en cotxe, que contamina molt menys, sigui molt més car. Aquest desequilibri és el que han de corregir els governs amb una política d’impostos més sensata.
Si no ho faig, el món del futur m’hauria de fer por?
Fa molts anys que estem passant de puntetes sobre problemes molt greus amb l’estratègia del cop de peu endavant. I sovint els problemes van fent-se grossos fins que ja no es poden arreglar. Ens estem acostant a aquest punt. En els últims deu anys, per exemple, una cosa tan bàsica com la qualitat de l’aigua ha caigut d’una forma brutal. Hem pujat un grau i mig de temperatura mitjana. De la qualitat de l’aire a Barcelona no cal ni parlar-ne... Aquests són aspectes que encara podem reconduir. Si no ho fem, ben aviat ja no es podran resoldre.
Els humans hem d’entendre que no som una espècie eterna
Ens acostem a una “sisena extinció”.
Aquest és un terme acadèmic que té fàcil traducció. Igual que els dinosaures van poblar la terra fins a la seva extinció i un dia van fer “pum”, doncs nosaltres també podem arribar a un punt de no retorn, perquè hem d’entendre que no som una espècie eterna.
Eliminar els nivells de CO2 l’any 2050 fins a zero. Pinta difícil.
Es pot fer. La industrialització, des de la màquina de vapor, ja ha patit canvis radicals que fins al moment d’una transformació semblaven impossibles. Abans cremàvem carbó, arbres, menjàvem a base de ramaderia extensiva. Tot això s’ha d’acabar fins que sigui molt residual; de fet, és tremendament antiquat que la majoria d’energia que ens arriba a casa encara sigui de fonts no renovables. Ara per ara tenim moltíssimes tecnologies que podrien emetre zero quantitat de CO2. Ja fa massa temps que no es construeixen plantes hidroelèctriques o eòliques.
La superpoblació és un problema. Cal deixar de tenir fills?
Això és una decisió molt personal, com l’opció sobre què menges o de quins són els teus hàbits de consum. En el cas dels fills, a la meva generació també l’ha afectada altres temes, com ara estudiar més temps que abans i tenir una vida laboral molt més precària. Però jo diria que insistir massa en un receptari com si fos una bíblia (“has de fer-te vegà!”, “has de deixar de tenir fills!”) pot allunyar molta gent de l’activisme. La gent ha de canviar a través d’un acte de reflexió. L’activisme no pot acabar convertint-se en una mena d’inquisició a les persones.
Ens calen moltes més noies com Greta Thunberg
Greta Thunberg ajuda a la causa?
Sí. És molt millor tenir algú com la Greta parlant a totes les televisions del món que no pas en l’anonimat, malgrat sigui un personatge excèntric i sovint hi hagi massa informació centrada en ella. Però el moviment ecologista no neix amb la Greta: hi ha gent que du molts anys menjant-se manifestacions de cent persones i clamant en el desert. De fet, jo crec que hauria d’haver-hi moltes més dones com la Greta. No cal que dediquin tota la seva vida a una causa, perquè això pot arribar a límits no gaire sans. Però es pot trobar un equilibri: si tots posem un granet de sorra, de mica en mica, es poden canviar les coses. Nosaltres vam fer un manifest en el context d’una universitat, però ràpidament s’ha escampat a escoles, a altres facultats, a mitjans de comunicació, i la gent no només té ganes de parlar de bons desitjos, sinó també de fiscalitzar les institucions perquè els compleixin.