Tinc 47 anys. Vaig néixer a Barcelona i faig de llibreter, però soc periodista d’ofici. Sempre m’he plantejat la vida en base als projectes que m’han permès aprendre alguna cosa. A partir d’un determinat moment, personalment, vaig entrar en una mena de rutina a partir de la qual va deixar d’interessar-me el sistema del periodisme. No va ser un problema del meu ofici, que és fantàstic, sinó de la dinàmica empresarial i d’interessos que el vol tenallar. De cop i volta, potser va ser per això de la crisi dels 40, vaig adonar-me que m’avorria molt. Vaig obrir la Nollegiu (carrer Pons i Subirà 3, Poblenou) el 27 d’octubre de l’any 2013, un diumenge. De matins, ja no escolto gairebé la ràdio generalista o informativa. Començo el dia posant Catalunya Música. M’encanta la sensació d’arribar a casa i preguntar-li a la meva dona, que encara fa de periodista, “ha passat alguna cosa avui?”. Visc feliçment desinformat, en una espècie d’information diet. Al Twitter fins i tot hi tinc paraules silenciades, entre d’altres la majoria de les relatives al monotema, perquè vull viure tranquil i quan entro a Twitter (per altra banda, eina molt necessària de cara a promocionar el món del llibre i a saber què fem els llibreters), hi ha paraules que m’alteren, que m’exalten. Visc molt millor en el terreny de la ficció que no pas en el de la realitat.

Xavier Vidal Llibreter Nollegiu - Sergi Alcàzar

Les llibreries són notícia només quan tanquen, quasi mai quan obren.

Segons m’explicava algú, parlant-me d’un informe recent del Gremi de Llibreters, en els últims 5 anys han obert 82 llibreries a Barcelona, i el seu saldo final va acabar essent positiu. Jo avui et parlaré, com aquell qui diu, sense la presència del meu advocat. Tot el tema de les notícies té a veure amb això del qual es parla tant últimament: la construcció d’un relat. A mi, més que afirmar coses, m’interessen les preguntes. De fet, quan llegeixo entrevistes, em fixo molt més en les preguntes que no pas en les respostes. Mira, els llibreters (i sona molt bonica aquesta història de l’èpica de la lectura, de la batalla contínua per sobreviure, de la resistència cultural i de tota aquesta conya mística), bàsicament som gent que tenim un negoci. Si ho vols, és un negoci especial i, en certa manera, molt dur. Però no som herois. Herois a mi, per exemple, em semblen els arquitectes. Quants n’hi ha que han hagut de tancar els seus respectius negocis? Quants treballadors molt ben formats del país han hagut de marxar-ne perquè aquí no hi ha feina? I la mística de l’arquitecte? Doncs no la veig enlloc!

Una llibreria ha de tenir identitat i ha de ser creadora d’una comunitat

Siguem lletraferits o no, amb els llibreters ens passa una mica com amb els bàrmans. Els veiem rodejats d’ampolles de whisky, de xatis, i ens pensem que tenen una vida de puta mare...

Clar, ningú pensa en això de fer factures per als proveïdors, d’haver de netejar el magatzem o haver d’expulsar els borratxos a les dues de la matinada... Un llibreter fa moltes coses! Jo sempre estableixo una diferència molt clara entre una botiga de llibres i una llibreria. La distància, en els últims anys (amb obertures de llibreries de la segona categoria com ara La Impossible, La Memòria, La Calders, etcètera) s’ha fet encara més gran. Perquè són llibreries que hem obert gent que no veníem necessàriament de la indústria del llibre, però que ens agrada molt la literatura. De fet, la majoria de nosaltres entenem que el més important no és el llibre, sinó que el que realment transcendeix és la lectura. Confonem massa vegada aquestes dues coses: un és un instrument i l’altra és la finalitat de tot plegat. Els llibreters d’aquesta última fornada, més alguns dels immediatament anteriors (l’Espolsada de Les Franqueses, Peu de Pàgina a Sarrià, l’Aranya a Cerdanyola... que fan una feina sensacional), vam entendre que si ens quedàvem a la porta o rere el taulell esperant a que la gent entrés a comprar-nos un llibre tindríem tots el números per tancar.

A la Nollegiu volíem una llibreria per establir una relació molt determinada amb el públic, amb els autors, amb els editors... i això genera un altre perfil que va més lligat a la gestió cultural. Després hi ha dues paraules fonamentals: la llibreria ha de tenir una identitat (hom ha de saber quina identitat ha de tenir la seva llibreria; si aquesta personalitat és la de vendre best-sellers, i en això algú és un bon professional, doncs de conya, perquè hi haurà un públic pel seu producte i la seva manera de fer!) i he de crear una comunitat. Només les comunitats sòlides fortifiquen els projectes.

Protagonitzes una història d’èxit. Has ampliat l’espai i obres una nova llibreria al Clot.

Èxit és una paraula molt grossa. Què és l’èxit? Obrir una altra llibreria, fer molts quartos, tenir moltes vendes? No ho sé, les variables de l’èxit depenen de com dotem de contingut la paraula... i jo no m’hi sento gaire còmode, amb aquest mot. Nosaltres vàrem començar amb una llibreria al carrer Amistat que tenia setanta metres quadrats d’exposició al públic i, en un determinat moment, al cap de dos anys, ens vam trobar amb la necessitat d’ampliar l’espai perquè quan fèiem activitats havíem de tancar la llibreria i no podíem vendre un sol llibre. En aquest edifici del carrer Pons i Subirà hem tingut molta sort, perquè és un indret molt emblemàtic del Poblenou que els propietaris no volien vendre, ni malbaratar-lo, perquè el volien pel gaudi del barri. Ens vam poder posar d’acord amb un preu just per les dues parts i que jo pogués pagar. El fet d’obrir una nova llibreria al Clot no vol dir que m’hagi de comprar un iot la setmana vinent... sinó que, simplement, l’èxit de l’empresa comporta que, de moment, paguem a tothom i que a final d’any encara ens queda alguna coseta de més a més. Demà? Doncs ja ho veurem. Vendre llibres és el nostre horitzó primer, allò que manté la llibreria. Però el que més m’interessa és l’objectiu final de tot plegat; la comunitat forta, que creix, que té passió pels llibres i que té la capacitat d’engrescar una altra gent a qui això de la lectura fins ara potser se li feia difícil, però que ara es decideix a provar-ho.

La Nollegiu obre justament quan les llibreries es transformen en creadores de contingut, són un indret on hi passen moltes coses.

Mira, el dilluns al Clot va passar que el Juan Trejo i la Patricia Almarcegui van anar a parlar-hi de literatura i de viatges. Ahir, aquí al tercer pis del Poblenou, vam fer-hi un curs mensual sobre literatura japonesa. El dissabte fem una trobada que em fa molta il·lusió amb en Joan Badia, que és prior d’una comunitat de carmelites, sobre poesia mística i sant Joan de la Creu. Diumenge (avui pels lectors; entrada lliure!) aquí estarem fent un diàleg sobre Des de fa dos mil anys de Mihail Sebastian, traduïda pel Xavier Montoliu, amb ell mateix, Francesco Ardolino i l’editora Maria Muntaner (de Lleonard Muntaner). Al Clot també farem la primera activitat infantil de contacontes amb el llibre Lota, la catxalota de l’escriptora Roser Rimbau i el col·lectiu d’il·lustradores Rosa Sardina (Virus Editorial). Anem pensant en cursos sobre Cocteau, Renard... en fi, intento que hi hagi una oferta el més àmplia possible.

Xavier Vidal Llibreter Nollegiu - Sergi Alcàzar

Es fa més negoci amb les activitats paral·leles o en la compra estricta de llibres?

Amb la compra. Sí que és cert que –en aquest sis anys, que han estat durs des del punt de vista econòmic, amb una baixada de vendes molt important en determinats moments (que en d’altres àmbits d’un negoci haurien pogut ser fatals)– vam tenir molta sort de tenir un programa tremendament ric en activitats i cursos. Perquè les activitats i els cursos van complementar la baixada de vendes. Sense això, hauríem patit molt més.

La Nollegiu és un espai per venir, vagar, estar-s’hi i passar el temps. No per tenir pressa

Obres diumenge. Molt a favor.

Sempre, d’octubre a juny. Em sembla que el diumenge és un dia fantàstic i obro els diumenges des del primer dia de la Nollegiu; i el primer any ho feia de matí i a la tarda! Obríem tots els diumenges i estava jo tot sol. No sé com ho vaig aguantar i com no em van fer fora de casa! Però és que és un dia collonut! El matí, de deu a dues, el Poblenou (els barcelonins, una gent mandrosa de mena, ens sembla que venir-hi és com viatjar a l’estranger!) és ple de vida. Mira, en aquesta conya del Google My Business hi ha gent que et posa valoracions i tal. A nosaltres sempre ens posen un quatre o un cinc, que és una puntuació molt alta, i ens sentim molt ben apreciats pel públic en general. L’única persona que va posar dues o tres estrelles en un comentari va ser algú que va dir: “La llibreria està bé, però la trobo poc segmentada i, a més a més, triguen una mica massa en cobrar”. I jo vaig pensar: té tota la raó del món, això és així, i li vaig contestar: “Efectivament, ens agrada la vida lenta”. Aquest és un espai per venir-hi, vagar, estar-s’hi i passar el temps. No per tenir pressa.

Tindries un best-seller a la llibreria si fos de qualitat?

Si és de qualitat, sí. Qui diu què és la qualitat? Qui la fixa? L’acadèmia? Tu? Jo? No ho sé: jo tinc els llibres que a mi m’agraden. Intento ser molt respectuós amb la gent, perquè és molt difícil que algú llegeixi un llibre. Que entri una persona a la llibreria i em demani un llibre que no tinc, o que tinc al magatzem, és un fet que a mi em mereix un respecte enorme! A algú que dedica tres minuts a entrar en una llibreria, a preguntar si hi ha un llibre (ja sigui perquè li han dit a la tele o per recomanació d’un amic) tots li hauríem de tenir un respecte enorme, encara que vulgui un llibre que jo no em llegiria en ma vida. Qui sóc jo per jutjar una persona per una tria determinada de lectura? Hem de pretendre que tothom llegeixi La divina Comèdia de Dante? Jo tinc els llibres que m’agrada tenir, això sí, però també d’altres que els tinc perquè la gent me’ls demana molt.

Em preocupen molt més les sèries de Netflix i HBO que no pas Amazon o el llibre electrònic

Un excel·lent periodista com tu em suspendria per una pregunta tan típica. Amazon és el teu enemic?

No, et suspendria si no me la fessis! Perquè tothom espera aquesta pregunta. Primer fixem els termes de la discussió. Jo no parlo d’aquesta empresa que tu cites: l’he rebatejada com a Voldemort, perquè és com l’innombrable. Voldemort no és una llibreria, és una empresa logística de transport que et ven llibres o, si el necessites, un transatlàntic. Per tant, a en Voldemort no me’l sento com un enemic: la gent que hi compra ho fa per necessitat, potser perquè no té llibreria al costat de casa, Voldemort li envia, i així s’estalvia un viatge. I la gent que compra allà, ho fa i potser després anirà a una llibreria, o potser perquè ja és una persona que mai no acudia a una llibreria. El llibre electrònic és el meu enemic? No, perquè, novament, a mi el que m’interessa és la lectura, la creació i consolidació d’un públic. A mi el que em preocupen són les sèries. Primer, perquè són molt bones i, segon, perquè jo mateix hi he caigut! Hi ha molta gent lectora com servidor que, mentre mira sèries fantàstiques de Netflix o d’HBO, no pot llegir. Jo, de fet, m’he hagut d’autodisciplinar en aquest sentit. Per això busco sèries amb capítols de mitja horeta, com ara Inside No. 9, una barreja entre La dimensió desconeguda i Black Mirror. Però en miro un capítol i després em dedico a llegir, però perquè a mi llegir m’agrada! Pretendre que a tothom li agradi llegir em sembla absurd i poc natural. Jo no parlo d’enemics, sinó de competència. I la nostra competència no és Voldemort, és la narrativa televisiva que t’enganxa, perquè és molt bona.

Xavier Vidal Llibreter Nollegiu - Sergi Alcàzar

Hi ha molts lectors que havien perdut l’hàbit de la concentració lectora, i hi ha novel·la gràfiques que són autèntiques obres mestres i els han retornat

La comunitat de la Nollegiu.

És molt variada, i es veu en la llista dels llibres més venuts. Els dos de l’any passat aquí a Poblenou van ser Otra vida por vivir de Theodor Kallifatides (Galaxia Gutemberg) i Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà (Anagrama). Contra Amazon (Galaxia Gutemberg), del Carrión, també ens va anar de conya. Periscopi, per exemple, és una editorial que ven d’una forma molt constant, amb un ritme de tres o quatre llibres a la setmana, i a més a més de títols diferents i d’anys passats, cosa que està molt bé. Hi ha gent que vaga per aquí i s'endú La muntanya màgica, hi ha molta gent que ve a comprar només poesia perquè el nostre catàleg és molt generós en aquest apartat, pel simple fet que a mi m’entusiasma la poesia. Fixa’t, a mi m’ha passat una cosa; jo ara estic tornant a llegir narrativa catalana de ficció traduïda, un gènere que de jove, els anys vuitanta, havia llegit sobretot en espanyol. De fet, si m’hagués de posar a escriure alguna cosa de ficció crec que em sortiria en espanyol! I ara, afortunadament, això està canviant perquè hi ha enormes traductors en català que han entès que això de la construcció de la llengua literària és una tasca molt important. Com diu el Casasses, el poeta ha d’emprar el llenguatge que li vingui de gust. Ell diu: “Els filòsofs aprenen dels poetes i els poetes aprenen dels borratxos del carrer”. La meva cultura de poesia, en canvi, és sobretot en català. També molta gent que cada vegada s’interessa per la novel·la gràfica, que a mi em sembla un gènere fenomenal. Hi ha molts lectors que havien perdut l’hàbit de la concentració i de la lectura hi ha novel·la gràfiques que són autèntiques obres mestres i els han retornat.

Això del català no ha de convertir-se en un acte de resistència, perquè fent pena no vas enlloc

Segona pregunta tòpica i de suspens. Podries sobreviure venent només llibres en català?

No, és impossible. No hi ha mercat. Per començar, jo crec que la gent de més d’una determinada edat, de 40 aproximadament saben, llegíem en català als anys 80 i no enteníem res. Les traduccions eren massa noucentistes, que té una explicació totalment lògica, històrica, lingüística i, si ho vols, de país. Però molts ens vam acostumar a llegir en espanyol, a banda que l’oferta en aquesta llengua era, per lògica, molt més mastodòntica. A mi molta gent que és catalanoparlant en un 100% de la seva vida pràctica encara em demana llibres només en castellà. Quan ens vam acostumar a veure la tele en català? Doncs amb l’exemple típic: “Sue Ellen, ets un pendó”. Un dels grans encerts de la nostra tele pública i privada, per exemple, ha estat el de transmetre el futbol en català. Si ara la tele catalana comprés els drets dels partits de les lligues argentines, de la Copa Libertadores i tot plegat i ho transmetés en català, hi hauria la tira de llatinoamericans que ho escoltaria en la nostra llengua i n’aprendrien! La gent jove? Doncs no veig que parli més en català.

El que m’emprenya és que això del català acabi essent una cosa de pura resistència: perquè volent fer pena no vas enlloc. I també hem de ser conscients d’una cosa; encara que a tots els països on es parla català, incloent-hi l’Alguer, parlessin la llengua i compressin llibres en català, encara seria un mercat molt petitó. “Escolti és que Dinamarca és encara més petit que això nostre”, em podries dir. Però és que allí la gent llegeix llibres en anglès! Què fan els autors danesos? Doncs, si volen guanyar-se la vida, s’esmercen en vendre traduccions, perquè saben que al món ni déu llegeix danès! Per això m’agrada molt aquesta generació, especialment de dones, que treuen els seus llibres directament en català i en castellà. El llibre Haiku a Brooklyn de Joan Vigó (laBreu Edicions), a banda que és un llibre que m’encanta, podria ser perfectament, per posar només un exemple, una novel·la nord-americana, tot i que el seu personatge vingui de Barcelona. Perquè et parla de coses que un tio de Nebraska les entendria perfectament! Jo crec que hem d’intentar que els autors que escriuen en català puguin viure de la literatura que fabriquen i exportar-la.  

Em diu un espia que la Nollegiu la vas fer aquí perquè a prop hi tens una de les biblioteques que té més índex préstec de Barcelona. Quina relació han de tenir llibreries i biblioteques?

La pregunta té molt sentit i l’emmarcaria en un altre àmbit. El món del llibre, en general, ho està fent bé? Hi ha alguna política que funcioni? La resposta, en aquest cas, és que no. Tampoc tinc la solució, però em resisteixo a abandonar la pregunta. Aquest és un país que porta quatre anys sense pressupostos, que fa campanyes de foment de la lectura amb una dinàmica que no entendré mai, i que es fan només pensant en els nens. Els nens? Però si els nens ja van a l’escola! Doncs alguna cosa no estarem fent bé, perquè si hem de fer campanyes de foment perquè els nens vagin a les llibreries és que en algun lloc determinat no s’està ensenyant que existeix un indret que es diuen llibreries i un altre indret que es diu biblioteques! Hi ha molts bons mestre a tot arreu, això no ho dubto pas. Mira, jo soc molt fan del llibre del Wagensberg Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta? (Tusquets Editores). Ens estem fent les preguntes correctes? És a dir: quatre anys sense pressupost, un sistema de biblioteques amplíssim, amb un teixit de llibreries on no només es fa compra sinó que fem programació, formació, de tot... és a dir, la capacitat creativa de bibliotecaris i de llibreters és enorme i geogràficament riquíssima. I mentre, la institució continua funcionant com si aquí no hagués passat res! Apareix Voldemort, les sèries de la tele en subscripció, moltíssimes variabes... i ningú, absolutament ningú, és capaç de parlar d’aquest tema! Tenim una Direcció General que fa el que pot, però s’ha vist que no n’hi ha prou.

Les institucions s’omplen la boca amb la importància de la lectura, però quan fan plans per fomentar-la l’únic que fomenten són operatius industrials

A mi si la gent llegeix o no llegeix, francament, me la sua. La gent, amb el seu temps lliure, que faci el que vulgui! Jo estic tip de sentir la cançoneta “és molt important el llibre, és molt important la biblioteca, i que els nens llegeixin”, i tota la pesca aquesta. Escolti, això està molt bé. Però, a banda de frases fetes, què collons fotem ara? Perquè si les grans campanyes de lectura són com les de fa sis anys, quan jo ja em vaig cagar en déu, que era donar-li un tiquet de compra a un nen perquè la família el dugui a comprar un llibre a càrrec del pressupost públic, doncs jo no sé si això arregla gaire les coses... A mi no em val que es gasti pasta dels conciutadans amb unes banderoles on diu que “llegir ens farà lliures”. Perquè llegir ens pot fer lliures, però també ens poden fer lliures moltes altres coses. On és el valor de la lectura? On veus un polític amb un llibre de ficció sota l’aixella? On és aquesta gent? No hi són! Les institucions s’omplen la boca amb la importància de la lectura, però quan fan plans per fomentar-la l’únic que fomenten són operatius industrials. La Direcció General de la lectura no és de la lectura, és del llibre, o, encara pitjor, de la compra de llibres. Quan et parlen de la lectura et foten un Power Point ple de diagrames, plans, planets i tot un fotimer de mandangues. Però on coi és allò gros? On és el concepte de fons? No hi és!

He après molt més llegint ficció que no pas llegint les notícies

La culpa sempre és dels altres...

I ara! Parlem del sector, del que nosaltres (també les llibreries, no s'hi val dir que la culpa sempre és dels altres) fem bé o malament, des de molts punts de vista. Com articulem un sistema que produeixi menys i faci més? Com evitem que la bombolla del llibre acabi petant? És normal i econòmicament raonable que el dia de Sant Jordi, les úniques 24 hores en què el públic és totalment captiu del sector, es prevegin descomptes superiors als dels dies normals? Com és que amb les roses, per exemple, fan recàrrec i tothom ho troba natural? Com és que les gambes al mercat el dia 24 de desembre estan pels núvols i no passa res? Per què premiem la gent que no compra llibres durant tot l'any i aquells qui compren llibres tot l'any només els podem fer un irrisori 5% de descompte? Per què les presentacions a llibreries no poden ser de pagament com a Anglaterra o Alemanya? Per què alguns distribuïdors continuen enviant-nos llibres embolicats en plàstic i les llibreries ho acceptem? Per què no s'articula un sistema que eviti el fet que onades de furgonetes vagin dia sí dia també per tot Barcelona fins a les llibreries? Per què no millorem, amb un format més àgil, les bases de dades entre llibreries per localitzar llibres que les distribuïdores no tenen? Què passa realment amb el mercat del llibre usat? Quin es el pressupost de Biblioteques destinat a compra automàtica per a llibreries? Per què algunes editorials parlen tant bé de les llibreries i després als seus webs posen enllaços que van directes a Voldemort? Per què les llibreries petites i mitjanes no podem oferir catàlegs de llibre electrònic sense morir per la càrrega de la la inversió? I així, preguntes i moltes més  preguntes que demanarien respostes i alternatives. Però ara sortirà aquell que ens demanarà el gran pacte del llibre, el llibre blanc del llibre, el grup de treball del llibre. Jo sóc Napoleònic! “Si vol solucions, anomeni un responsable. Si no les vol, creï una comissió.” Preguntes, més preguntes, però totes amb el nexe del valor de la lectura.

Xavier Vidal Llibreter Nollegiu - Sergi Alcàzar

Doncs quin és el valor de la lectura, senyor llibreter?

Per a mi, entre d’altres coses, és el que t’he dit abans. Jo he après molt més llegint ficció que no pas llegint les notícies. A la literatura hi he trobat personatges que podrien ser reals i que tenen una alta capacitat d’empatia. Caràcters literaris amb els quals discrepo obertament, però que m’ensenyen que determinades persones actuen d’una forma específica per alguna raó, i això m’ha obligat a ser més respectuós. Abans em preguntaves això de les biblioteques. Mira, recordo perfectament quan li vaig dir al meu pare que obriria una llibreria. Em va formular una gran pregunta, molt sàvia: “Vols dir, nen?” Li vaig dir: “Sí, i l’obriré al Poblenou perquè hi he trobat un un espai fantàstic i és collonut, perquè està a 150 metres d’una biblioteca i a més a més és la que té el segon índex de préstec més alt de tota Barcelona.” Clar, mon pare, es va quedar blanc! I va contestar: “Nen, però si a la biblioteca els llibres s’agafen gratis!”. Doncs cal recordar que això és mentida, perquè la gent no pensa que les biblioteques les paguem entre tots, com ara passa amb la sanitat. Per tant, de gratis res de res. I vaig reblar: “No, papa, la cosa no va així: si hi ha biblioteca i no hi ha índex de préstec no puc obrir una llibreria, perquè no hi haurà mercat! En canvi, si hi ha préstec, significa que allà hi ha lectors; potser busquen un llibre que està en préstec i vindran a comprar-me’l!” A més, els lectors tenim una particularitat: ens agrada regalar llibres, som proselitistes.

Si volgués ser llibreter del teu equip... què m’exigiries?

Primer, si has treballat en una llibreria. Segon, et demanaria com t’imagines que serà la teva feina. I tercer, et preguntaria quanta paciència tens. No em canso de repetir-ho. Jo ja ho sabia abans de començar, però això de ser llibreter no és com la gent es pensa... que tens temps per llegir: “és que és taaaan bonic estar rodejat de llibres”. Ei, que ho és, eh! És meravellós, i parlar amb la gent, i recomanar llibres! Però no és només recomanar llibres! Primer, perquè per tal de recomanar-los has d’haver-los llegit o com a mínim tenir-ne la informació suficient. I a la llibreria no es llegeix. Jo aquí hi llegeixo albarans, factures, obro caixes, col·loco llibres, faig devolucions, rebo les novetats... això és una bogeria. Cada setmana podem arribar a obrir fins a150 caixes!

La crítica literària ja no existeix; només es fan ressenyes

Des que has obert, també han proliferat els podcasts, suplements culturals com ara la nostra Llança... Això ajuda a crear lectors? Té influència la crítica?

La crítica? Quina crítica? La crítica literària no existeix, entesa com a escrit d’un especialista en un àmbit, en aquest cas en literatura, i que confronta un llibre amb el cànon i diu “aquí l’autor s’ha saltat el cànon i m’agrada o aquí se l’ha saltat i això és un experiment fallit” i etcètera, això no existeix. Jo en puc haver llegit dues o tres d’aquestes en un any, però en general la crítica no existeix. Existeixen les ressenyes de llibres. I et confessaré una cosa: a mi les ressenyes em van molt bé! Perquè com a llibreter em serveixen com a guia, i aquí cadascú opta pels ressenyistes que li generen més confiança. Ara, això ajuda a crear públic? Doncs mira, no ho sé, perquè al final tot acaba essent una bombolleta on hi som els mateixos de sempre. A mi m’emprenya i em decep quan parlo amb gent que et veu llegir o parles de llibres i et fan aquella mirada com dient “aquest llegeix, aquest és l’intel·lectual”, com si fossis un bitxo raro. Jo no soc un intel·lectual, soc un tio que gaudeixo llegint, i sobretot m’agrada aprendre llegint. El món del periodisme cultural acaba essent una mica com el Twitter, on uns quants parlem entre nosaltres sobre coses que ja sabem. Són com societats nínxol, com si la gent que fa macramé només parlés entre els bojos del macramé. Això em preocupa bastant.

Et compro tres llibres.

Per indicació de l’Ada Bruguera, la nostra llibretera del Clot (de la qual em refio bastant), m’estic acabant En aquest món, per un moment, som grandiosos (Anagrama, traduït pel Yannick Garcia) de l’Ocean Vuong, un autor vietnamita que va marxar de molt jove als Estats Units. És una carta a la seva mare d’un paio que, generalment, fa poesia; un llibre magnífic, el trobo deliciós, sorprenent, les imatges són molt boniques. Després, m’ha encantat un volum que ha publicat la col·lecció Balbec de Cafè Central i Llibres del Segle d’un romanès que es diu Dinu Flamand; es titula Ombres i escullera, és poesia, i té unes creacions d’imatges naturals que són una passada. L’han traduït la Corina Oproae i en Jordi Valls. I tres; per variar i fer no ficció, te'n recomano molt i molt un que es titula El infinito en un junco, d’Irene Vallejo a Siruela, un assaig meravellós sobre la història dels llibres que és una autèntica delícia i ja du set edicions.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat