A finals d’octubre del 2016, tot just el dia en què l’abstenció del grup socialista permetria la reelecció presidencial de Rajoy, Gabriel Rufián va regalar-nos una de les seves millors performances al Congreso quan es dedicà a acusar els diputats del PSOE de “traïdors” i “venuts”, de doblegar les seves conviccions polítiques a la “cacic d’una comunitat amb xifres rècord d’atur” (en referència a Susana Díaz), tot recordant de passada la influència de l’entorn de l’expresident “GonzaleX” en la decisió de matar Pedro Sánchez qui, en aquella prehistòria llunyana, tan sols era un pària més de la política. “Señores del PSOE Iscariote”, reblava el portaveu d’ERC des del faristol madrileny i en una poc velada referència al terrorisme d’estat sociata: “Ustedes llevan cuarenta años dando una de cal y otra de arena”.

Ahir recordava aquesta intervenció, una de les moltes apel·lacions de l’amic Rufián al passat violent del PSOE, quan llegia un amabilíssim tuit del republicà en record d’Alfredo Pérez Rubalcaba, a qui definia com “uno de los políticos con más talento de una de las generaciones más talentosas de la historia de la política española”. Podria ser comprensible que un polític encara socialista com el jubilat Ernest Maragall expressés un condol tan sentit com aquest, però que tot l’independentisme esquerrovergent hagi plorat Rubalcaba com si s’hagués tornat a morir Guifré el Pilós indica fins a quin punt els dos partits principals del moviment secessionista no tenen cap intenció de trencar la seva relació amb Espanya. Disfressada de cursileria empàtica, la moral d’esclau es feia del tot evident.

Sota la manta de l’empatia i la llagrimeta hom intenta colar-hi una rebaixada de llistó de proporcions catedralícies

Resultaria fins i tot entranyable recordar com Rubalcaba fou un dels polítics que havia negat sistemàticament la indiscutible violència exercida per l’Estat contra el terrorisme d’ETA (una coacció il·legal, dit sia de pas, de la qual soc absolutament partidari), però la cosa encara resulta més risible si hom recorda que Rubalcaba no només va ser un dels principals retalladors de l’Estatut català del 2006, en estreta negociació amb Convergència, sinó que fa ben pocs mesos assegurava que Espanya pagaria qualsevol cost per anorrear la figura del president Puigdemont, encara que els mètodes emprats en l’operació no fossin estrictament afalagadors ni ètics. Quan veus independentistes convergents i republicans definint Rubalcaba com “un home d’estat” t’adones de fins a quin punt l’esperit íntim de molts líders catalans continua essent una mal dissimulada enveja del maquiavel·lisme espanyol.

Ja sabíem de sobres que el sentimentalisme no només ha esdevingut el nou eix rector de la política catalana, sinó que configura l’espai ideal per dissimular les renúncies i els pactes contra natura dels nostres representants. Tornem a pensar en la xarona jornada de dol d’ahir, concretament en la risible intervenció de Miquel Iceta recordant Don Alfredo en un aplec del PSOE mentre somicava, una imatge patètica (digne del ploriqueig habitual en la cridòria de Junqueras) que cal complementar amb la intenció d’alguns líders republicans de facilitar la presidència del Senat espanyol al capatàs del socialisme català a canvi de mínimes concessions a la galeria. Com veiem novament, sota la manta de l’empatia i la llagrimeta hom intenta colar-hi una rebaixada de llistó de proporcions catedralícies. D’això, segons sembla, ara se’n diu cortesia parlamentària.

Aquesta ha estat, en definitiva, la darrera victòria de Rubalcaba: haver lluitat tota la vida contra els indepes i que aquests acabin fent-li d’enterramorts. Un gran polític, certament.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat