El president emigrant no només ha guanyat les eleccions, sinó que ha fet inútils tots els esforços de la maquinària espanyola per desbancar l’independentisme al Parlament. Puigdemont guanya i guanya temps. Enfortit, encara que no sabem per fer ben bé què, el Molt Honorable 130 demana una reunió a Rajoy en un país de l’Europa civilitzada: everything but Spain. La tàctica és erràtica però intel·ligent: fins fa ben pocs dies, @KRLS coquetejava amb l’estrambòtica idea de promoure un referèndum sobre la inclusió catalana a la Unió Europea (no has aplicat l’1-O i t’inventes una nova votació, ai mareta!), mentre criticava la parsimònia de Junker i companyia amb això nostre de la tribu. Amb la petició d’una cimera en territori neutral, el president torna a amanyagar el continent, encara que sigui per contraposar l’Europa pròspera a Espanya: “Ja ho veieu, amics europeus, el meu poble em vota i per xerrar de política haig de fer-ho on no em detinguin.”

Aquest és el somni humit de l’equip Puigdemont, ara per ara: aguditzar les contradiccions del règim constitucional espanyol fins que implosioni i Europa posi el crit al cel (“Si voleu que Puigdemont vagi a la presó, voteu-lo”, deia l’advocat del Molt Honorable, Jaume Alonso-Cuevillas). D’això va la cosa: el sobiranisme confia secretament que Pablo Llarena imputi tot cristo (cosa que farà gustosament, no en dubteu), que la macrocausa derivada de l’1-O sigui vista com un escàndol internacional i que la senyora Merkel tingui la bondat de llegir el diari el dia en què algun articulista alemany s’escandalitzi veient desenes de polítics electes a la banqueta o directament a la trena. De fet, Puigdemont podria fins i tot blocar la situació política catalana i exigir que se l’investeixi a ell (cosa altament improbable) o bloquejar el parlamentarisme sense data límit.  

Si el president emigrant aposta pel “Puigdemont o Puigdemont”, podríem veure el Parlament dissolt ben aviat, amb la consegüent convocatòria d’eleccions, uns comicis on qui sap si l’electorat de Ciutadans tornaria a sortir de casa per salvar el que queda d’Espanya i on qui sap si el president fins i tot podria convèncer Esquerra Republicana i el que resta de la CUP per ordir una candidatura unitària. Puigdemont pot apostar per la tossuderia: "Aniré guanyant eleccions fins que no et quedi més remei que parlar amb mi, Mariano." Com passa sempre, el president espanyol ha optat per fer l’orni i esperar que les coses es calmin; però si Puigdemont sortís escollit de nou com a president, ajornar la reunió seria notòriament difícil. Resistir, resistir, aquest és el mantra de l’independentisme. Resistir, a l’espera que Espanya baixi del burro i abandoni l’orgull.

L’independentisme ja no parla d’independència sinó de forçar una negociació. Malgrat que hagin perdut vots, el relat dels comuns s’imposa: "Espanyols, pacteu un referèndum o els catalans us torturarem amb la matraca d’això nostre fins que ja no pugueu més." Novament, el catalanisme ho fia tot al col·lapse d’Espanya i/o a un canvi de cares a la Moncloa. No som en el terreny de l’autodeterminació, sinó que l’emigrant busca el pacte, ara amb més força. Veurem si el tòtem cau, però jo no esperaria gaires miracles, perquè —contra el que pensava el col·lega— aquests temps nostres no tenen res de líquid.