El foc és de les poquíssimes coses que ens reconcilia obligatòriament amb els objectes. Abans de l’incendi, Notre-Dame era només un te’n recordes?, silueta de postal, visita reglamentària d’adolescents desvagats i padrines impressionables. Però ara no, mai més, car el foc ressuscita l’univers de les coses en un món en què hom ja conviu naturalment amb la virtualitat, al·lèrgic al tacte. És gràcies al foc, en definitiva, que Notre-Dame per fi es pot reivindicar com una realitat existent, com una obra d’art en sentit estricte. Per aquest motiu importantíssim, cal que les obres d’art sovint siguin furtades, desapareguin o acabin fetes cendra. Ja ho sabia el grandíssim John Baldessari que, a The Cremation Project, va incinerar tota la seva obra pictòrica d’entre els anys 1953 i 1966 per esculpir les cendres resultants i fer-ne galetes; també Jean Cocteau, que en ser preguntat per quina obra d’art salvaria d’El Prado en cas d’un incendi no va tenir cap dubte: el foc, sempre el foc!

Fins ara, l’arquitectura era una de les poques arts que havia conservat l’aura intacta a la tecnologia i la seva rapacitat. Orson Welles (F for fake) recordava amb geni que les pintures són massa fàcils de reproduir i, al límit, ens importa ben poc que puguin ser falsificades, perquè la majoria de visitants de museus del món acaben passant-se més temps mirant les etiquetes informatives, a la recerca de l’autor venerat, que no pas les aquarel·les que hi pengen. Això dels edificis, ai las, semblava diferent, perquè són una cosa única, original... Però novament, el prejudici és fals. Notre-Dame ja havia patit alguna rehabilitació que l’allunyava del gòtic: Eugène Viollet-le-Duc la mig convertí en una mona de pasqua per grandíssim goig dels vuitcentistes parisencs, que són una gent tremendament cursi i afectada. Així també a la Sagrada Família que, si es cremés (déu ho vulgui!!!), incineraria ben poca cosa ideada pel nostre genial Gaudí.

No ploreu per Notre-Dame. Agraïu-li al foc que per fi l’hagi reivindicat com a objecte

Fins i tot això de la irreproductibilitat dels edificis, en aquests temps nostres ben sonats, resulta prou discutible; perquè si uns científics de no sé on coi acaben d’imprimir un cor quasi vivent, imagineu-vos si d’aquí a pocs lustres no serà possible que un xeic àrab s’imprimeixi la mateixa Venècia per posar-la al seu jardí o encarregui una reproducció perfecta del Taj Mahal per dur-hi les cortesanes a passejar. Al seu torn, la societat de l’espectacle és tremendament hàbil en aprofitar-se de les desgràcies i convertir-les en negocis. De la mateixa manera que Barcelona va tornar a edificar el Liceu (que va passar de tenir una acústica única a ser un temple de la lírica bastant desangelat), els francesos injectaran una pasterada tremenda per recuperar ben aviat el seu bombonet. Són molt llestos, ja ho veureu, i de la basílica en foteran una carretada de bitllets.

No ploreu per Notre-Dame. Agraïu-li al foc que per fi l’hagi reivindicat com a objecte. No podem cremar Joc de Trons, que és una obra d’art xarona que mai no serà objecte, ni la veu d’una soprano que fila aguts per entretenir la parròquia. Només allò que pot ser cremat preserva la seva aura. Doneu gràcies al foc, que sempre, com sabien els grecs, regala coses pures. I doneu-vos el regal de no ser uns cursis, com els francesos.