Abans del discurs d’ahir del president Torra, el ple del Parlament va fer l’enèsim homenatge a la metodologia processista, increïblement destra a disfressar la claudicació amb penjolls d’heroïcitat. La cambra catalana va rebutjar la suspensió dels diputats processats per rebel·lió i, tot seguit, va aprovar un mecanisme segons el qual aquestes mateixes senyories poden designar un substitut perquè exerceixi el seu vot en el futur. Com ja va essent habitual, Llarena wins. Així ho posà de manifest la CUP: si el ple havia rebutjat la suspensió (com així fou el cas), no feia cap mena de sentit ordir un mecanisme per seguir comptant amb els vots dels processats. Però, coses de la vida, vivim encara immersos al món de la jugada mestra i de l’abjecta murrieria del ratolinet que pretén enganyar l’elefant. No cal insistir-hi gaire més, perquè tots sabem on acaba tanta sagacitat.

Darrerament, el 131 també s’ha especialitzat a exercitar-se en l’atac al principi de no-contradicció. Durant les últimes setmanes, havia demanat als ciutadans que sortissin al carrer, per després tustar-los amb molt d’entusiasme. Dilluns passat, en un dia que havíem de celebrar la incontestable victòria del poble contra la bòfia espanyola, la cosa acabava amb noves càrregues policials i el Molt Honorable marxant del Parlament amb cara llarga, com una princesa ressentida que no accepta xiulets de desaprovació. Ahir mateix, em van fer especial gràcia les imatges dels responsables de premsa i de discurs del president interposant-se com quitxalla a un periodista de La Sexta que volia fer-li preguntes. Ben aviat, a en Quim només podran adreçar-s'hi els seus aduladors i la nostra estimada consellera Laura Borràs, que sempre està a punt per fer-se una selfie tot somrient.

Del discurs, a banda de la lloable intenció de “convertir Catalunya en una smart nation” (no és conya!), hi ha poca cosa a dir, més enllà de la insistència a desobeir les sentències als presos polítics (que acabarà com el tema de la suspensió dels diputats: acatant-se) i de l’ultimàtum del novembre a Sánchez. Com ja he dit manta vegada, el president espanyol no té cap interès ni incentiu en negociar un referèndum amb l’independentisme. En el cas improbable que el facin caure, té les properes eleccions guanyades i la seva negativa continuarà intacta: esperem que a la propera, ERC i el PDeCAT posin el referèndum com a condició per investir-lo, cosa de la qual em permeto dubtar seriosament. Torra podia haver dit que, en cas d’una nova negativa del govern espanyol, convocaria eleccions. Però tampoc no ho va fer, perquè la cadira i la seva escalfor són encara massa temptadores.

Quan el conflicte va de democràcia i d’urnes, els ciutadans defensen els seus interessos i el poble acaba guanyant la repressió

De tot plegat, incloses les protestes nocturnes de l’1-O, només en podem treure que, per sort, la gent comença a estar farta d’aquesta manca de lideratge, una falta de guia que contrasta amb la determinació del poble que defensà les urnes fa tot just un any. Ara ja sabem fins on arriba el cinisme del govern efectiu, capaç d’afirmar que camina cap a la República mentre pacta secretament un nou autonomisme amb Madrid. No van ser quatre vàndals qui assaltaren el Parlament: abans ho havien fet els seus propis diputats indepes renunciant a tractar la cambra catalana com el temple sagrat de l’albir dels seus propis electors. Ni restitucions, ni manteniment de les actes de diputats: res de res. Quan comences a renunciar a la teva sobirania, és natural, la resta de claudicacions només són la cascada lògica de la mateixa dinàmica. Si no et prens seriosament, ningú no ho farà.

Però de l’1-O encara en sura una lliçó: quan el conflicte va de democràcia i d’urnes, els ciutadans defensen els seus interessos i el poble acaba guanyant la repressió. És per això que, davant l’eclosió d’ambigüitats de la política catalana, reclamo unes eleccions on cada partit mostri la seva estratègia a cara descoberta. Si el sobiranisme ha canviat la via unilateral per la demanda d’un referèndum pactat, més enllà que això em pugui semblar bé o no (que no m’ho sembla), no ho pot fer amb una majoria fictícia que apel·lava a la restitució i la desobediència. Si hem canviat la implementació de l’1-O per un anar tirant que no sap on va, potser el poble té dret a posar-hi esmenes. Votem i clarifiquem les coses com abans millor, i després encarem les municipals amb unes primàries on els ciutadans que vulguin ultrapassar els programes partitocràtics hi puguin competir de tu a tu.

La majoria sobiranista al Parlament es basa en iniciatives frustrades que ja han caducat. Si els nostres diputats han canviat d’estratègia, no poden negar-nos el dret a dir-hi la nostra. No s’havia de votar sempre que es pogués? Doncs ara no només es pot, sinó que resulta imperatiu. A no ser que, en això, també voleu que continuem essent netament espanyols.