Permeteu-me que us torbi amb una batalleta. El passat catorze de març, en ple debat de presidenciables de l’Ateneu a la Docta Casa, el consoci i actual president de la institució, Jordi Casassas, va adreçar-se’m recordant un article meu publicat en aquestes mateixes pàgines d’El Nacional en què descrivia l’antic conseller de Cultura Santi Vila com “un pobre noi, un simple impostor que no fot ni brot.” Després de citar l’escrit sense contextualitzar-ne res de res, com es fa habitualment als tribunals de justícia espanyols (creieu-me, ho he viscut en carn pròpia), el president Casassas va insinuar que dir coses com aquestes perjudicava el bon nom de l’Ateneu i que si l’ens tenia un president com jo perillarien les ajudes del Departament de Cultura i, en general, de totes les administracions que encara avui subvencionen un mínim percentatge del pressupost total de la casa.

Fent de portaveu del meu estimat Santi (el president digué que hi havia coincidit feia ben poc), Casassas va afegir que el conseller s’estranyava molt i molt de les meves crítiques, tenint en compte que no el coneixia personalment, reproduint així una curiosa idea segons la qual només pots esmenar algú si hi has compartit parada i fonda. Com vaig recordar al meu torn de resposta, Vila no només sabia de la meva existència de sobres, sinó que s’havia encarregat en persona que el Gran Teatre del Liceu retirés la publicitat que en aquell temps tenia al meu blog “La Torre de les Hores”. La cosa va quedar aquí, i té certa gràcia, perquè les vegades que posteriorment he coincidit amb en Santi sempre m’ha professat una desmesuradíssima cortesia, com si tot en la nostra vida hagués estat amor.

Aquestes darreres setmanes hi he pensat molt, en aquell debat a l’Ateneu, i no només per aquest detall d’en Santi, sinó sobretot per la sensació d’impotència que vaig sentir en haver d’explicar una cosa tan senzilla com que la cultura catalana i les seves institucions no poden dependre de líders d’absoluta impostura i molt menys encara, com va fer Casassas, tenir-los com una autoritat que, de ser mínimament esmenada, ens farà patir per l’almoina anual. Vila ha deixat ben clar el peu del qual calçava, palès d’ençà de la seva fugida ignominiosa i al darrer minut del Govern (previ pacte amb els seus amics del PP, que li han assegurat una sentència feta a mida) fins a la pantomima de la nit a la presó. De fa pocs dies, en Santi ja comença a passejar-se en actes on es fotografia amb els impulsors del Club 155. D’aquest nano, ja ho veieu, no en podíem ni fotre un acudit.

Vila ha deixat ben clar el peu del qual calçava, palès d’ençà de la seva fugida ignominiosa i al darrer minut del Govern fins a la pantomima de la nit a la presó.

A pesar de la justa derrota que vaig patir a les eleccions (perquè tot allò que es vota en llibertat és just), guardo un record molt preciós d’aquelles setmanes, no només per tot allò que hi vaig aprendre i pel privilegi que implicà haver participat en uns comicis que desvetllaren l’interès de tanta gent per l’Ateneu, sinó perquè aquell viatge em permeté formar una autèntica família amb els meus companys de candidatura. Sovint recordo amb certa nostàlgia (pecat!) com, les setmanes prèvies abans de la votació, i a manca d’un programa electoral tan ambiciós com el nostre, molts crítics ens acusaren de ser una candidatura polititzada, de dreta radical i propera al trumpisme, quan de fet el nostre motiu rector era no caure en el processisme i la seva recerca perpètua del tenir-ho a tocar, no programar un sol acte de política a la casa i arribar a la independència fortificant la cultura del país.

Recordo un dia en què, tot just oficialitzades les candidatures i encara sense fer-se públics els programes electorals, una consòcia va escriure a través de Facebook que, sentint-ho molt, no em votaria ni en pintura. A mi em va estranyar bastant, la cosa, més encara tenint en compte que la persona en qüestió té més o menys la meva edat i podia arribar a sentir molta afinitat amb les nostres demandes per la casa. No hi vaig donar gaire més importància, fins que avui he vist el seu nom ben destacat a la “llista del president” per Barcelona. No he pogut evitar somriure de gust. He tingut temptacions de fer un article crític sobre l’invent del president Puigdemont per salvar Convergència, però m’ha fet mandra que m’acusin de carregar-me les il·lusions de la gent amb la meva gosadia. Deu ser que m’estic fent gran i que això dels xantatges emocionals em va vencent a poc a poc.

No he escrit l’article, finalment, però ha estat una bona ocasió per recordar el nostre amor, Santi, ara que tothom et comença a conèixer tan bé com jo i que esmenar-te no és pecat. Ja veus com Catalunya em paga el fet de ser un visionari.