Dimecres vaig llevar-me amb una trucada de ma mare: "l’única cosa bona de tot això, fill meu, és que em sento quaranta anys més jove". Encara deixondint-me i amb la llengua cremada pel cafè, baixo ràpidament la rambla de Catalunya, d’Aragó fins a Vicepresidència, i em quedo petrificat veient les senyores de l’Eixample que van votar Pujol, Duran, Roca i sa tia en patinet tota la punyetera vida cantant "¡¡¡Fora les forces d’ocu-pa-ci-ó!!!". L’Eixample, seu de la pau social i de l’enteniment autonomista (i encara més en concret, el carrer on he viscut tota la vida, la rambla de Catalunya, és a dir la de dalt, el carrer on es rambleja sense que et destorbin espantoses estàtues humanes ni ballarins de hip-hop, perquè hi viu gent d’ordre) sobreviu unes hores ocupat per una gentada que intenta cantar a l’uníson, cosa que als catalans sempre ens ha resultat complicada, tot i la sobredosi d’orfeons.

"¡¡¡Vo-ta-rem, vo-ta-rem!!!" És, innegablement, la crida més repetida, però per sobre la simfonia coral detecto el baix harmònic derrotista: molts conciutadans veuen el referèndum impossible. Des del moderantisme de tota la vida, aquell que ha assumit la impotència del govern com a norma existencial, començo a flairar una certa marxa enrere. Ja ho haureu notat: es parla de tensar com més possible la situació abans de l’1-O, provocar encara més robatoris de paperetes, cartells i urnes (escric robatoris perquè no es pot definir la sostracció d’altra forma, especialment quan aquests objectes són propietats legítimes d’un particular) per acabar renunciant a les urnes, provocar una DUI amb o sense plebiscitàries mentre s’espera que la tensió al carrer acabi amb Rajoy i un govern de Sánchez pugui redefinir l’estatus de Catalunya dins d’Espanya. D’això va la propera trobada dels líders de Podemos: Catalans, no marxeu, que un altre país és possible.

Ha arribat l’hora d’exigir als líders que se la juguin fins al final i que, posats a reivindicar un país normal, compleixin les seves promeses 

Aquesta és una tàctica que ja coneixia de fa temps i només us puc dir que tots aquells qui me l’han intentat embotir a la closca són la gent que ha viscut de puta mare amb l’autonomisme i que busca salvar el seu cada dia més escàs espai de credibilitat i decència. Si aquests dies Espanya ha semblat un estat derrotat i histèric en la seva repressió és justament per l’amenaça i el poder de les urnes: fixeu-vos com Rajoy cada dia té la pell més blanca, conscient que és només una moneda de canvi que caurà quan les elits espanyoles necessitin renovar el rostre de la repressió. Renunciar a la votació de l’1-O és tornar a la dialèctica de l’autonomisme, en la qual l’Estat espanyol sempre guanya, per pura lògica. Si us violenten les detencions inacceptables d’alts càrrecs i l’estat d’excepció legal, indigneu-vos, però penseu que tot això sense urnes no valdrà per res.

Si l’Estat, com ja vaig escriure fa dies, es planteja fer l’impossible perquè l’1-O no hi hagi urnes és perquè sap perfectament que el vot dels catalans implica la seva derrota política i la seva humiliació internacional. Si l’1-O no es fa i el sobiranisme es presenta a unes eleccions exhibint únicament els seus màrtirs com a penyora electoral, la situació que viurem serà idèntica a la resultant del 9-N: ens tornarem a contar i a ballar la conga, però sempre sota el jou espanyol. Ha arribat l’hora d’exigir als líders que se la juguin fins al final i que, posats a reivindicar un país normal, compleixin les seves promeses. Costi el que costi.