Quan fa ben poc vaig escriure que l’ANC escolliria una convergent de tota la vida com a presidenta, alguns dels membres més il·lustres del Komintern varen córrer a esmenar-me a Twitter com si els hagués tacat la Mona Lisa amb un pastisset de nata. Afortunadament, a Catalunya les coses es palesen (i degeneren) amb una inèrcia tan veloç com previsible, i per ser futuròleg només cal esperar la caiguda dels fets amb la tranquil·litat del pare que ensenya a dur bicicleta als nens sabent que adquirir l’habilitat implicarà alguna trompada. Amb tres o quatre entrevistes concedides, en efecte, Dolors Feliu no només ha demostrat que és una convergentota exemplar, sinó que ha posat fil per randa a la prostitució de l’Assemblea amb una rapidesa proverbial. Era previsible: qualsevol retorn al passat, en termes neoautonomistes, ha d’incloure un pack de jugades mestres.

Fidel a l’escola masista, Feliu ha fet allò tan de l’Artur de posar terminis a la independència (el nou deadline és el 2025), una data que els cranis privilegiats de l’Estat Major ja ni han tingut ni la vergonya de condicionar i subsumir a quan s’esdevinguin les properes eleccions al Parlament. En cas que els partits processistes no apostin per la secessió efectiva (o, seguint l’idiolecte cursi d’aquesta senyora, que no tinguin “pulsió” independentista), diu que l’ANC s’hi presentaria amb una llista cívica. L’aixecada de camisa és evident, perquè Feliu continua caient en l’error artúric de relligar la independència a la política parlamentària catalana —és a dir, espanyola—, quan si alguna cosa han demostrat els darrers lustres és el fet que la secessió no es pot ordir a través de les vies polítiques autonomistes que l’Estat dissenyà perquè mai no es fes efectiva.

No només se supedita la iniciativa de la independència al sistema polític català, sinó que la secessió també es limita a les inflamacions que produeixi Espanya i que, com ja hem vist manta vegada, els nostres enemics poden administrar sense despentinar-se

Aquí és on emergeix la trampa de la llista cívica, una regurgitació de Junts pel Sí que, com a tal, no només fragmentaria l’espai electoral indepe, sinó que ben aviat convertiria diputats teòricament independents en esclaus dels partits polítics (consulteu la llista de Mas i Junqueras a les eleccions del 2015 i veureu on ha acabat tot déu). Cal agrair a la presidenta de l’ANC que em posi la feina fàcil referint-se a aquesta nova enganyifa com a eleccions plebiscitàries i que condicioni el nou cicle electoral als futurs esclats de tensió que hi pugui haver amb l’Estat. Com deia al nostre John McAulay aquí mateix a El Nacional: “Estem veient un munt d'accions de l'estat espanyol que ens posen contra les cordes i en un determinat moment ens podrien fer aixecar, com en altres moments ja ho va fer la sentència del procés l'octubre del 2019 i l'empresonament del raper Pablo Hasél l'any passat”.

Com us deia, masisme de manual: no només se supedita la iniciativa de la independència al sistema polític català (quan aquesta és precisament la rèmora que ha impedit l’aplicació de l’1-O i la causa principal que els nostres líders negligeixin l’elecció popular pels seus interessos econòmics corruptes), sinó que la secessió també es limita a les inflamacions que produeixi Espanya i que, com ja hem vist manta vegada, els nostres enemics poden administrar sense despentinar-se. Tot això, com veieu, és tan clar que fa basarda d’escriure. Però fins i tot sota la impostura s’hi amaga un nivell d’interès, car és comprovable com l’ANC i la partitocràcia catalana estan prostituint una excel·lent idea de Primàries (l’elecció d’unes llistes electorals obertes i lluny dels partits) amb l’únic objectiu de camelar-se els quasi 700.000 electors que no votaren als darrers comicis al Parlament.

La prostitució de la iniciativa cívica i l’intent de contrarestar l’abstencionisme són, ara sí, les úniques idees de fons que l’Estat Major ha parit esmerçant-li un parell o tres de neurones. És per aquest motiu, i hi insistiré les vegades que calgui, que l’abstencionisme és l’únic favor que podem fer a l’alliberament de la tribu; perquè, ara per ara, només podrem revitalitzar l’independentisme allunyant-lo de qualsevol imbricació al sistema corrupte de la neoautonomia i ajudant que una nova generació de polítics desbanquin tots aquests falsaris del procés quan més aviat millor. Tot això, com passa sempre, ho anireu entenent de mica en mica. De moment, i per anar preparant l’abstenció de cara a les municipals i les catalanes, començarem amb una cosa ben bàsica: pel que fa a la independència, no us fieu mai d’una convergent que dibuixa jugades mestres. És una cosa de mínims. És un inici.