Si cap contingència humana, divina o pandèmica ho impedeix, el Gran Teatre del Liceu inaugurarà temporada avui mateix (21 h) a la Basílica de Montserrat amb el concert “Del dolor a l’esperança”. Els responsables artístics del nostre primer equipament musical públic han cregut oportú programar una vetllada centrada en dos tòtems simfònics-corals del repertori, el Rèquiem de Mozart i la Novena Simfonia de Beethoven, partitures venerables amb què la direcció liceista ha volgut simbolitzar la transició entre el dol causat pel bitxet groc de Wuhan i l’anhel d’un futur més benigne. El concert no tindria gaire més història si no fos que, fa tot just una setmana, el crític i professor Jaume Radigales piulava oportunament, i amb la mosca al nas, exclamant-se de la nul·la presència d’intèrprets de casa en la part solista d’unes obres que podrien ser excel·lentment defensades per alguna veu del territori. Com era de preveure, el clam s’esvaí en el brogit inhumà de la xarxa.

Dissortadament, i l’esmena va més enllà d’un concert que és l’enèsim símptoma de la deixadesa dels nostres gestors culturals, ens hem avesat al fet que les institucions musicals del país no tinguin la presència dels músics de casa entre les seves prioritats artístiques. Repetim-ho de nou: el Liceu i l’Auditori, entre molts d’altres equipaments catalans, se sufraguen dels impostos de la ciutadania, la qual cosa els obliga al foment del nostre patrimoni, incloent-hi la presència dels intèrprets que n’asseguraran el futur. Per posar un exemple d’actualitat, els catalans dediquem jolius una part importantíssima de recursos públics a formar i professionalitzar a un nivell de primer món els nostre magnífics infermers i metges. Si un 70 % d’aquests professionals que ens han fet sentir orgullosos per com han afrontat la Covid-19 s’haguessin de guanyar el pa fora del país, oi que ens indignaríem? Doncs això és exactament el que s’esdevé amb els nostres músics.

Ens hem avesat al fet que les institucions musicals del país no tinguin la presència dels músics de casa entre les seves prioritats artístiques

Per un liberalisme de fireta mal entès, hom tendeix a pensar que normalitzar una quota de músics catalans a les temporades dels equipaments públics (que podria ser equiparable al tant per cent d’impostos que s’hi aboquen) implicaria coartar la llibertat dels seus equips artístics, caient en una espècie de provincianisme botifarrer. És exactament el contrari: que els nostres auditoris i teatres d’òpera siguin l’espai natural on els cantants de casa iniciïn i després consolidin les seves carreres, i que, al seu torn, el Liceu o l’Auditori fomentin la connexió entre els músics del planter i el seu públic més pròxim és justament la condició de possibilitat per internacionalitzar la feina dels equipaments i millorar-ne el nivell d’excel·lència. No hi ha res de més provincià, en definitiva, que no imitar allò que ja succeeix en els països més desvetllats del nostre entorn, on ningú no discutiria que negar als músics el dret de guanyar-s’hi part del sou sigui un gest de mínims.

Fa uns quants lustres, alguns llepafils professionals de la tribu ja s’indignaren quan la ràdio pública va establir una quota mínima de música catalana moderna a la seva programació. Doncs bé, sense aquest acte absolutament normalitzador que acabava amb una discriminació patològica dels nostres artistes en emissores com Catalunya Ràdio, avui la presència de músics catalans com Sílvia Pérez Cruz a molts escenaris del món o la naturalitat amb què grups com Manel formen part del cartell de festivals de prestigi internacional com ara el Primavera Sound hauria estat impossible. Recordem-ho fins la nàusea: sense tenir cura del patrimoni, la internacionalització de l’art d’un país és una simple quimera. Si un equipament nostrat com el Liceu inaugura la temporada sense cap solista de casa, i més encara en un espai formatiu essencial com Montserrat i en un concert que es televisarà, quin missatge estem donant a músics i estudiants del país? Només un: exilieu-vos!

En temps del confinament, la xarxa bullia d’elogis ditiràmbics als músics catalans que oferiren manta concerts de forma gratuïta a la xarxa per fer-nos la vida més passable. No n’hi hagué per menys car, en un temps de precariat endèmic en la professió, els artistes de casa van mostrar-nos una generositat fora mida. Doncs bé, ara que les sales tornen a mig obrir i les temporades pretenen recobrar la normalitat, és hora que els ciutadans els retornem el favor exigint als nostres responsables una cosa tan bàsica com que facin tot el possible perquè els artistes que fins ara han pogut anar tirant no acabin caient en una situació vital d’emergència (i quan escric aquesta frase vull dir que hi ha molts músics veïns a qui l’estómac no només els bull de ràbia, sinó que comença a fer-ho de gana). Entenc que això sigui aplicable a d’altres sectors laborals igualment precaris, però alguna llumenera política va dir que enguany la cultura seria una prioritat essencial.

Les coses podrien canviar si els polítics fessin la feina i els responsables artístics dels equipaments públics catalans recordessin el motiu pel qual ocupen la seva cadira i cobren un sou molt més generós que molts dels artistes del país

Sé que molts programadors de la tribu contrarestaran aquest article amb un nivell percentual de presència catalana a les seves sales, però aquests mateixos gestors saben perfectament que els números amaguen que els nostres cantants quasi sempre hi ocupen un rol secundari, sovint de presència pràcticament invisible, i que el seu catxet és ínfim si el comparem amb el d’estrelles internacionals (o fins i tot  de músics molt mediocres!) que visiten regularment les nostres sales per fer-hi recitals que hi deixen poquíssima empremta, més enllà d’anar omplint la caixa i acontentar els esnobs. Si cal ho consultaré personalment amb la Moreneta, però no se m’acut cap motiu pel qual els melòmans que pujaran a Montserrat avui de nit no hi podrien escoltar i gaudir d’algunes de les nostres magnífiques veus defensant alguna de les immortals frases del Rèquiem o de la Novena. Perquè de cantar en llatí i alemany, creieu-me, els nostres cantants també en saben una estona llarga.

Res em plauria més que posar fi a l’article dominical amb un acord d’esperança. Però, tristament, no és la primera ocasió que reclamo un dret bàsic per tots aquells artistes de casa que viuen abocats a la precarietat o a guanyar-se la vida mar enllà. Les coses podrien canviar si els polítics fessin la feina (com pot ser que la conselleria de Cultura encara no hagi convocat una taula per afrontar la crisi del sector musical, teatral o dansaire que inclogui artistes, promotors, tècnics, etcètera?) i els responsables artístics dels equipaments públics catalans recordessin el motiu pel qual ocupen la seva cadira i cobren un sou molt més generós que molts dels artistes del país. De moment, i espero errar-me, jo d’esperança en tinc poca. I de dolor i ràbia, contràriament, entre els companys n’he vist a cabassos, com per omplir tota una basílica.

Per cert, amics del Liceu, si visiteu Montserrat aprofiteu per fer una ullada a la seva magnífica biblioteca. És un bon lloc per descobrir que, a banda d’excelsos cantants, Catalunya també té una espècie de bípede anomenada compositor. N’hi ha de boníssims, de primera línia. I sí, ja veus tu, també tenen el defecte de menjar més d’un àpat al dia. Si cal, també poden compondre en llatí, en alemany o en el que faci falta. L’esperança també la coneixen, i el dolor ja ni us ho dic.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Elisa Beni
Opinió Torra és la mosca Elisa Beni
Montse Castellà
Opinió Aparcats Montse Castellà