Devia tenir vint-i-dos anys, amb la carrera de filosofia tot just acabada, ni punyetera idea de gairebé res i alguns articles escrits en premsa menor. A l’antic restaurant de l’Ateneu (gràcies per tants fideus a la cassola, cara Paquita) hi vaig conèixer Jaume Vilalta, un home de gest afable i amabilitat exquisida que, amb d’altres convergents coetanis d’en Pujol, havia fundat l’Avui. En Jaume va dur-me un dia a la secció d’opinió del diari i en Pere Tio se’ns va treure de sobre amb indissimulada desgana. Mentre sortia d’aquell despatx, vaig veure per primera vegada en Vicent Sanchis, disfressat amb unes ulleres solars de crooner, tot de negre, amb un caminar vitalíssim que semblava tenir el poder de travessar qualsevol mur. Baixant a l’ascensor, mentre pensava que allí mai no hi foteria res, vaig topar amb David Castillo. En veure’m carregat de llibres, com sempre, em va dir amb aquella veu axicletada tan seva: “per què no m’escrius alguna cosa?”.

A casa es llegia La Vanguardia, jo duia El País sota l’aixella per fer-me el cosmopolita (sí, era més imbècil que ara) i haig de confessar que la gent de l’Avui em semblaven mamuts d’una altra època. Però en David em va tractar molt bé, va deixar-me escriure en llibertat i vaig aprendre de seguida que això de la lletra implica fotre’s en problemes quan vaig deixar per terra el llibre d’un professor (l’he revisat temps després i tenia raó, era una caca). A base de col·laborar-hi, vaig començar a llegir els articles del Sostres, qui esventrà la llibertat creadora abans que ningú al país, a banda de demostrar-nos que la majoria dels nostres ídols eren uns autèntics tanoques. En Graupera hi escrivia uns bitllets esplèndids, amb aquella capacitat que té en Jordi d’agafar la complexitat per la pebrotera i ventilar-se-la en dues frases. I també, of course, hi havia l’Enric Vila, que primer em va semblar un sonat, fins que vaig comprendre que sempre acostuma a tenir raó.

A l’Avui vaig continuar-hi uns quants anys fins la fusió amb El Punt. El gener del 2014 vaig escriure un article sobre un conegut lladre empordanès que en Xevi Xirgo va censurar-me (el criminal encara és viu i exerceix com a tal). L’Avui no era el mateix diari, era evident, però sobretot jo havia canviat molt; Manhattan i els periodistes novaiorquesos m’havien ensenyat com s’escriu i es pensa en un entorn normal en què la llei la fa l’individu, i allí vaig començar a entendre que Catalunya és un país ocupat i que la independència era una exigència per la nostra sanitat mental i felicitat col·lectiva. Vist en perspectiva, vaig tenir molta sort de sortir de l’Avui tot just quan s’iniciava el procés de putrefacció dels diaris en català i quan les xarxes obrien una possibilitat de llibertat incontrolada pel poder. No és estrany que, d’aquella conversió mediàtica, en sorgís una generació d’escriptors que deixondiria els polítics catalans fins a abocar-los a haver d’organitzar l’1-O.

Ara hauríem d’ajudar els nanos del país a trobar el seu espai de llibertat i obligar-los a fer alguna cosa més que prosa de diumenges o refregits de notes de premsa

Ahir tornava de córrer i, passant per un quiosc, vaig entretenir-me recordant el temps que havia passat sense comprar un diari de la tribu. Vaig triar-ne uns quants i de seguida em va sorprendre veure com l’Avui havia esdevingut un pamflet llacista mentalment més prim que el full parroquial. Soc un enemic radical de la nostàlgia, però va entristir-me moltíssim veure allò que havia set un diari convertit en una autèntica broma de mal gust, i no només per la seva vocació puigdemontista, sinó per una sintaxi perdedora i una ambició cultural de parvulari. De fet, sorprèn que amb aquests llibres de text de premsa la generació d’articulistes que he citat abans continuem essent igual d’independentistes o més (sí, inclosos els que ara escriuen a la premsa enemiga; aquests també), i també val a dir que si volem salvar el català, que diuen els cursis, disposar d’un diari així per ensenyar com no s’ha d’escriure tampoc no és una notícia tan devastadora. 

La decadència de l’Avui, i el fet que aquell director que vaig veure irrompre a la seva direcció com un tità ara dirigeixi amb desgana una televisió castellanitzada i autonomista, és una advertència magnífica pels joves més desvetllats de la tribu a qui el processisme ja ha posat a fer gasetilles infumables als espais de la premsa controlats pels partits. També és una advertència per nosaltres, que vam gaudir d’un diari on encara es podien escriure coses amb interès, i ara hauríem d’ajudar els nanos del país a trobar el seu espai de llibertat i obligar-los a fer alguna cosa més que prosa de diumenges o refregits de notes de premsa. Nosaltres vam tenir aquest espai i hem d’ajudar que ells tinguin el seu abans que la Corpo i l’autonomisme els torni més covards. Aquest espai era un diari; es deia Avui.