L’independentisme era veritat però el procés era mentida. L’independentisme era i és veritat perquè Catalunya continua tenint el dret i el deure de situar les seves prioritats, la seva cultura i l’esforç dels seus ciutadans al centre del govern de la nació, un cos administratiu que ha de competir de forma lliure i sense traves amb la majoria de col·lectius del món que també s’organitzen en la forma d’estat. L’independentisme és veritat perquè qualsevulla altra cosa faria que la lliure voluntat de la nació catalana (és a dir, del col·lectiu de ciutadans que se saben nació, pels motius que els roti) quedi subsumida a una altra instància que no sigui la suma de les lliures voluntats dels seus individus. Això era i és veritat. Però el procés era i és mentida, perquè era i és cert que totes les decisions que els polítics independentistes han ordit d’ençà del 2010 (de les coalicions pel Sí al 9-N i l’1-O) només estaven destinades a pressionar Espanya per poder-hi negociar millor.

Si tu ets independentista (és a dir, i insisteixo; si creus que la decisió lliure dels catalans de representar-se en la forma política que ells vulguin, no ha de tenir cap més raó d’ésser que ella mateixa) no pots ser processista. Aquesta qüestió, que t’he explicat durant anys i davant la qual t’has enutjat com una princeseta consentida però que ara has acabat entenent, no és un judici de valor, ni una opinió personal, sinó una pura qüestió de lògica política. Hom pot ser el que vulgui i identificar-se amb les falòrnies que s’escaiguin, només faltaria. Però això és una disjuntiva que no admet matís; si encara creus que l’independentisme és la solució, com servidora ho creu, només pot ser al preu d’admetre que el procés ha estat mentida. Admeto que això et pot costar, perquè implica saber que el món no ens mira, que Jordi Cuixart no és Mandela i que els presos t’han aixecat la camisa.

Repetim-ho de nou, estimats lectors: l’independentisme és veritat, però el procés és mentida

Certament, la veritat requereix un esforç, una tasca que sempre comença per bandejar les temptacions sentimentalistes i els xantatges que se’n deriven. Entendre que els presos polítics i els exiliats no són víctimes de la injustícia espanyola sinó d’haver-s’hi entregat, contravenint a tot allò que aprovaren al Parlament abans de l’1-O, és a dir, víctimes de la seva pròpia negligència i incompliments, no és fàcil. Capir que ni Rajoy ni Marchena són uns monstres dolentots que ens han volgut amargar la vida, sinó uns funcionaris més aviat parsimoniosos que han fet el que faríem tots davant d’uns polítics que amenaçaven la unitat de l’estat al què deuen la feina i han jurat fidelitat no és cosa ràpida. També ho admeto. Però ara, i quan dic ara em refereixo al darrer dia d’agost de l’any 2020, tot això ja no cal discutir-ho més, car perdre temps és el pitjor pecat.

Bé, vist això, i ara que s’acosta la Diada, amb la seva conseqüent xerrameca sobre si aquesta vegada cal donar-se la maneta, fer la vertical pont, envoltar l’estàtua de Colom o tota quanta simbologia espanyola que s’escaigui, i ara que també sabem que Òmnium i l’ANC, lluny d’auditar les decisions dels partits independentistes s’han limitat a seguir-les de forma totalment acrítica, jo et proposaré una acció inapel·lable per mantenir viu el teu independentisme i estalviar-te un nou ridícul espantós. A la propera Diada, estimat conciutadà, treu-te el llacet groc, símbol últim de totes les mentides del procés, i passa el jorn festiu on més et plagui. Fes-te un favor, visita un paratge que et relaxi o passa’t el dia al sofà llegint Kierkegaard; tant li fot, però si vols regalar vida a l’independentisme demostra’t a tu mateix que has vençut la impostura i que la veritat no necessita més xantatges.

Repetim-ho de nou, estimats lectors: l’independentisme és veritat, però el procés és mentida. Quan tots ho haguem interioritzat, l’enemic potser comença a preocupar-se. Fins ara, no li hem provocat ni una esgarrinxada. En cas contrari, ja saps el que t’espera; Torra, Aragonès com a paradigmes d’ambició i Budó i Vergés com a lideresses de la gestió quotidiana dels teus recursos. Que no et faci por la veritat, conciutadà. A la propera Diada, regala’t aquest favor. Allibera’t, viu feliç amb el teu arbitri, i llença el llacet a la brossa.