Popularment, el terme desvirtualitzar es refereix a l’acció de conèixer en persona algú amb qui prèviament s’ha establert una relació virtual. La idea mateixa pressuposa que la coneixença d’un ésser humà a través de l’àmbit audiovisual, per molt perfecta que sigui la capacitat reproductora dels mitjans tecnològics actuals, sempre amagarà quelcom imperfecte o fins i tot trampós. Per aquest motiu, encara que sigui de manera intuïtiva, desvirtualitzar un contacte de Twitter o d’Instagram implica un acte de coneixement (podríem escriure fe o esperança) a partir del qual intentem certificar si allò que crèiem saber de l’alteritat és efectivament real. Aquest desvelament ens plau per la seva barreja d’il·lusió i morbositat, atès que les xarxes augmenten la possibilitat de crear vides inventades i perfils falsos on tothom pot semblar més atractiu i graciós del que realment és.
L’experiència traumàtica del confinament ha capgirat la dinàmica tradicional de l’alteritat en dues formes curioses d’estranyesa. Primer, l’alentiment del mercat laboral ha obligat a matrimonis i famílies a dedicar-se un temps de companyia inaudit que, en l’antiga dinàmica, acostumava a monopolitzar la feina. Tot i el caràcter tràgic de la pandèmia, aquesta ha fet que molts pares s’interessessin pels materials educatius amb què treballa la seva quitxalla per primera vegada o que els amics hagin organitzat sessions telefòniques maratonianes que han sobrepassat amb escreix el temps que abans es dedicaven. Un acudit que corria pels telèfons a principis d’abril resumia perfectament la naturalesa irònica d’intensificar el contacte amb el conegut: “Aquests dies, a casa he pogut xerrar moltíssim amb la meva dona i, la veritat, resulta ser una noia la mar de simpàtica”.
Per altra banda, a mesura que ha avançat el desconfinament, hem comprovat com aquesta experiència de sobremediatització de la vida a través de videocalls i zooms ens ha abocat a una espècie de desvirtualització del món conegut. En efecte, l’empatx virtual i la necessitat d’estar permanentment amatents a l’estat d’allò més proper ha fet que el més proper es distorsioni de nou en l’univers tecnològic i que, al seu torn, la posterior desvirtualització tingui el seu conseqüent procés d’aterratge. Ho hem viscut en abraçar els enyorats quasi com si els veiéssim per primera vegada, en l’entusiasme pràcticament histèric de tornar a una terrassa com si conqueríssim de nou l’Olimp dels déus i en el neguit de no saber del cert, com li passa a Ulisses a l’Odissea, si la casa i família que havíem abandonat encara s’assemblava a allò que crèiem conèixer abans d’anar a la guerra.
El desconfinament es viu com una forma d’imperatiu del gaudi en el qual les experiències es desvirtualitzen a tot drap i ens obliguem a accelerar el retorn a la vida amb una voracitat que sovint provoca moltíssim estrès
Paral·lelament a aquesta estranyesa, la hipòtesi permanent d’un rebrot de la Covid-19 i el fet que l’altre encara sigui una font hipotètica de contacte, provoca que aquesta nova manera de desvirtualitzar sigui necessàriament incòmoda. El contagi de la por fa que encara no ens permeti besar-nos efusivament, les màscares provoquen que el reconeixement facial esdevingui imperfecte i, en definitiva, la nova normalitat (ecs) del reconeixement del conegut s’assembla cada vegada més (i més perillosament) al fenomen de la desvirtualització tradicional: no sabem del cert si l’altre serà una font de perill, desconfiem que l’escalf que hem experimentat a les trucades serà cert quan torni la rutina i, en definitiva, ignorem fins a quin punt la virtualitat del confinament tindrà una correspondència efectiva quan els mecanismes de l’economia intentin fer rutllar el món a la velocitat de consuetud.
A mi em plau fixar-me en el teatre d’aquest nou món i m’interessa sobretot el contracte social que implica, una gestualitat que pressuposa un nou pacte de consentiments. Quan algú ens atura pel carrer, encara no sabem si acostar-nos-hi, si la seva importància respecte a nosaltres implica que ens puguem prendre el luxe de saltar-nos l’estat d’excepció per abraçar-lo o besar-lo sorollosament. De fet, i això té moltíssimes derivades (feministes, prenguin nota i parlem-ne), ens estem adonant que una societat on cada nou gest d’acostament a algú implica un consentiment perpetu, com si el contacte físic requerís un formulari previ, resulta una autèntica paranoia. Al seu torn, també sembla raonable pensar que l’acte de concebre el conciutadà com un potencial agressor de la nostra salut (per molt que l’estadística així ho contempli) deriva en una convivència autènticament infernal.
A diferència de la desvirtualització tradicional, que pressuposa un simple pacte per trobar-se al món real (“Ei, què et semblaria si un dia ens coneixem?”), aquest nou imperatiu per desvirtualitzar el món ens estressa d’una forma natural i lògica, primer pel fet que a les xarxes tenim la capacitat de triar amb qui interactuem i a la vida real les circumstàncies ens obliguen a la presència del que ens carda mandra. En un nivell menys superficial, també ens sentim aclaparats perquè el desconfinament es viu com una forma d’imperatiu del gaudi en el qual les experiències es desvirtualitzen a tot drap i ens obliguem a accelerar el retorn a la vida (tornar a fer esport, tornar al restaurant, tornar al paisatge enyorat) amb una voracitat que sovint provoca moltíssim estrès. No resulta forçat ni estrany, doncs, que davant d’aquesta acceleració comenci a haver-hi nostàlgics de la fase zero.
No és casualitat, doncs, que passada la primera fase d’entusiasme per fer running i tornar a les terrasses a cascar-se una birra, la nova desvirtualització provoqui autèntics atacs de mandra i la quietud i el silenci del confinament pugui arribar a enyorar-se i tot. Si entenem els darrers tres mesos i escaig com un esclat de la virtualitat, valdria la pena preguntar-se si la majoria d’internautes-ciutadans apostarien per desvirtualitzar la majoria dels aspectes, persones i experiències de la seva vida anterior al confinament. Sospito que, contràriament, molts somiarien a tenir l’opció de blocar com més coses i persones millor.