Honestament, no entenc el desencís que destrempa la majoria dels meus companys de militància independentista davant del futur immediat, perquè aquesta represa política de setembre només fa preveure bones notícies. De moment, el presidentTorra ja ha avisat al presidentTorrent que, davant d’una possible sentència condemnatòria del Suprem, seria oportú investir (a distància) el presidentPuigdemont. Poc importa que al presidentTorrent això de coronar el diputat amb més suport parlamentari del sobiranisme li provoqués un cert mal d’estómac després de les darreres eleccions a la Generalitat; estic segur que aquesta vegada a en Roger no li tremolaran les cames per desobeir el regne d’Espanya i s’hi jugarà feina i sou en l’afer. Així podrem veure ungit el Molt Honorable a l’exili. Pensar el contrari seria no tenir fe en la nostra classe política.
En qualsevol cas, no hi ha cap dubte que la resposta a la sentència serà una cosa unitària de collons. La mani de l’11-S en conformarà el preludi perfecte, i aquest any noto unes ganes d’anar-hi semblants a les que hi hauria si hi repartissin farlopa de gratis. De fet, no anar a la concentració convocada per l’ANC implicaria un acte de traïdoria més que evident: si els carrers de Barcelona no són plens, els unionistes tindran la foto que volien, es lleparan la barba amb la nostra desunió i els altaveus mediàtics de Madrit s’hi faran palles. A banda, no puc entendre per què un sol ciutadà del país encara no malda per assistir a una manifestació on, de ben segur, hi podrem veure cantar Joan Bona Nit i escoltar els cassolaires de Lledoners. Si en som de desagraïts sovint, els ciutadans, amb la gent que aguanta la flama!
Ho tenim a tocar: investirem Puigdemont, el president tornarà i el momentum tan esperat ja no serà només una cosa teòrica. Llavors, com va fer La Pasionaria, el presidentTorra obrirà les presons i els nostres captius en sortiran en un revolucionari txa-txa-txa
No entenc el vostre pessimisme, colla de descreguts, davant d’un curs polític apassionant en què Gabriel Rufián, ell tot solet, lluitarà contra el feixisme de les espanyes com si fos el mateix D’Artagnan i Pere Aragonès ja té planificada l’agenda on hi ha incloses quatre o cinc noces de pubilles de banquers espanyols radicats a Catalunya. Amb aquesta mena de gent, qui pot dubtar de la victòria final? Amb aquests herois quotidians, senyora Maria, encara té la gosadia de desanimar-se? Faci el favor de posar-se la samarreta i mogui el cul, dona, que si la manifa li fa mandra, sempre pot fer acte de presència a plaça Espanya i després grimpar fins el Xemei i fotre’s uns nero di sepia que no se’ls salta un gitano; si vol una cosa més econòmica, sempre pot deixar-se caure al Quimet i optar per un combinat de llauna que és una meravella. Si en tenim de motius, recoi, per abandonar el sofà...
Prou de desencís, estimats amics, i que la divisió no ens faci traïdors. Més encara quan ho tenim a tocar: investirem Puigdemont, el president tornarà i el momentum tan esperat ja no serà només una cosa teòrica. Llavors, com va fer La Pasionaria, el presidentTorra obrirà les presons i els nostres captius en sortiran en un revolucionari txa-txa-txa. Si han dit que “ho tornarem a fer” per què coi n’hem de dubtar? Ells, en el fons, sempre ens han dit la veritat. Prou desencís, insisteixo, que d’aquí a pocs dies ja tornen el FAQS, les sabatines de la Rahola, els trams de la Diada, els contes infantils d’en Junqueras, la tardor calenta, l’enèsima transformació de Junts pel Sou en una nova coalició, els consells del presidentMas i l’aquest any sí. Qui pot tenir el dret i la gosadia de tenir l’ànim decaigut, amb aquesta amanida que Zeus ens regala? Catalans, jo us imposo l’alegria de viure!