Divendres passat, Pedro Sánchez va sortir del Consell Europeu més feliç que un pèsol, sabedor que després dels indults als presos polítics cap dels seus il·lustríssims col·legues del nord li podia dir que Espanya s’assembla ni remotament a Turquia. El presidente, com diuen a Madrit, “se gustaba”, i fixeu-vos si l’alegria era majúscula que un polític poc avesat a filosofar va regalar-se una xapa important amb l’excusa d’això nostre de la tribu, per molt que admetés que cap homòleg europeu li havia fet un sol comentari sobre la mesura de gràcia per la que, deu pensar, passarà a la història d’Espanya: “El que hem de fer els polítics i els governs és construir convivència i unir la nostra societat”, digué El Magnànim lluint el que la meva quinta anomenava un somriure Profident, per acabar reblant: “hi ha moments en què és útil el càstig i d’altre en què allò útil és el perdó.”

Mentre sentia Sánchez recordava com, després de la desfeta del 2017, la gent em tractava de sonat quan advertia que el llenguatge polític del procés acabaria tenyint tota Espanya. Ara no és gens difícil veure com Sánchez està important la filosofia del junquerisme és amor per recuperar l’hegemonia a Catalunya i convertir Esquerra i Junqueras en els aliats naturals de les elits liceistes del país (que a Iván Redondo li hagi agafat un gustet per fer anar Sánchez a l’òpera quan visita Barcelona, també ho vaig dir, no és una casualitat menor). Junqueras ja intentà pactar amb el PP abans de l’1-O per patrimonialitzar la derrota de l’independentisme i ocupar la trona buida de Jordi Pujol, que encara avui resta indefensa davant la dispersió de l’univers assilvestrat de Junts pel Sou. Ara els republicans intenten fer el mateix moviment amb el socialisme de la gràcia.

Quan parlava amb la gent d’Esquerra poc després del referèndum, servidora tenia la sensació que els republicans ja havien paït que la judicatura castigaria el seu líder per donar-li fusta de màrtir i que Pedro Sánchez faria tot el possible perquè el pas dels presos per la garjola fos el menor possible. Així ha estat, i per això Junqueras va aprofitar que el filmaven sortint de la presó per contrarestar l’alegria de la majoria dels captius amb un rostre marmori (mentre Cuixart cantava sonorament “És una victòria, és una victòria! Què hem de fer, com si anéssim a un enterrament?”, Junqueras responia de forma molt reveladora: “No, no, enterrament, enterrament, que llavors sembla que ens alegrem que hi hagi molts represaliats, no, no.”). Carregant-se el patiment dels assetjats per l’estat, Junqueras pretén monopolitzar el discurs victimista i ser l’home de Sánchez a Catalunya.

No és gens difícil veure com Sánchez està important la filosofia del junquerisme és amor per recuperar l’hegemonia a Catalunya i convertir Esquerra i Junqueras en els aliats naturals de les elits liceistes del país

Després de proferir la seva turra sobre el càstig i el perdó, a la majoria dels meus col·legues independentistes va faltar-los temps per teclejar compulsivament contra el cinisme del capatàs del PSOE (l’ínclit Canadell fins i tot gosà, i em perdonareu l’expressió de boomer, recordar-li l’ofici de sa mare), tot acusant-lo de tractar els catalans com una mena d’infants als que cal guiar a base de pam-pams i pastanagues. El que no saben –o no volen admetre– els companys de militància és que l’únic que està fent el presidente espanyol és copiar fil per randa l’argumentari junquerista (i sanchista; de Jordi, en aquest cas) segons el qual l’1-O no tingué un valor vinculant i és una data que cal buidar de significat polític. Sánchez no ens tracta d’infants; fa una cosa molt més ben pensada, i és calcar el llenguatge i la tàctica de les elits indepes que ens han tractat de nap-bufs per utilitzar-nos.

Això explicaria, en definitiva, tota la retòrica pseudoreligiosa i barata del presidente espanyol sobre el càstig i el perdó. Si els mateixos líders independentistes ja han reconegut més d’una vegada que el referèndum va ser una reedició del 9-N (ambientat amb les porres de Rajoy), vindria a dir Sánchez, doncs ja em diràs si els hem de castigar per un acte que ni ells mateixos consideren rellevant. En aquest diàleg nihilista en què el crim menor es pot salvar amb un perdó ben assajat, el junquerisme resulta la filosofia ideal per guarir ferides i regalar als catalans un self-help de butxaca amb què puguin anar tirant durant uns lustres. Si el catolicisme pujolista va servir perquè els catalans tinguessin uns sediments forts per mirar cap a una altra banda quan Xirinacs parlava de l’estafa del règim del 78, ara serà el junquerisme qui farà el fet, perquè quan es parli d’amor i de perdó tots els que insistim en la traïció serem vistos com uns friquis.

Que el nostre estimat Miquel Cabal acabi de regalar-nos una meravellosa traducció de Crim i Càstig (compreu-la de seguida a La Casa dels Clàssics) és una d’aquelles espurnes de les casualitats que semblen fetes a propòsit com a guia per a llegir el present. Ara que s’acosta la calorada, jo me la reservaria com a lectura obligada d’estiu. En Fiódor escrivia totxanes que potser són un pèl incòmodes de dur a la platja però, creieu-me, el nano va anticipar el futur amb una genialitat fora mida.