Farà cosa de deu anys, vaig tornar a Barcelona després d’haver passat un temps als Estats Units. A Nova York vaig boicotejar-me qualsevol possibilitat de fer carrera acadèmica (no seria la primera ni l’última vegada), però passejant per Manhattan vaig descobrir que per escriure bé abans necessites defensar la teva llibertat individual amb totes les conseqüències. També que sobreviure a la selva exigeix una bona dosi d’enginy, però sobretot una espasa ben esmolada. A la Bobst Library vaig començar a llegir Eugeni d’Ors, Pla i Sagarra: em van descobrir que la meva llengua podia ser una arma filosòfica del primer món i que existia un país anterior a la Guerra (in)Civil, ambiciós i gallard com pocs d’altres, que a la facu no m’havia explicat ni putu déu. Dec als americans la gràcia de saber que qualsevol país, per sobreviure, ha de posar la pròpia cultura i sintaxi al centre de les seves prioritats.

A l’atzar novaiorquès agraeixo tres dons: haver-me fet liberal, independentista i ensenyar-me que, a l’hora de negociar, sempre has de ser el primer en posar la pistola damunt la taula. Des del moment en què vaig tornar a casa i fins ara, les coses no m’han anat gens bé: per covardia o mandra, he malbaratat la meva formació, escrivint amb bona música però amb una qualitat massa intermitent, i només l’amor i els amics m’han regalat estones de gaudi autèntic. No em queixo, faltaria més, perquè sempre he pogut triar-ho tot jo mateix. Políticament, vaig aterrar a Barcelona tot just quan començava el procés, i l’emergència d’un independentisme que semblava ambiciós i centrava la seva estratègia en la democràcia directa no podia pintar millor. Lentament, abandonàvem els tics del catalanisme pujolista-maragallista i el país gaudia molt menys fent-se la víctima.

A l’atzar novaiorquès agraeixo tres dons: haver-me fet liberal, independentista i ensenyar-me que, a l’hora de negociar, sempre has de ser el primer en posar la pistola damunt la taula

L’important d’aquell primer lustre de la dècada no foren les manifestacions oceàniques, ni el fet que els partits catalans tradicionals es declaressin obertament independentistes, sinó que la gent comprovava a poc a poc que amb l’estratègia del ploricó i de la taula negociadora no podíem anar enlloc. Temps després, quan els partits van tornar a la tàctica de pressionar l’estat a base de jugades mestres, plebiscitàries i fulls de ruta xupi-guais que mai no acabaven de fer-se realitat, amb els amics vàrem inventar-nos la idea d’un referèndum d’autodeterminació, l’única arma que podia frenar la gasiveria dels polítics, empoderar la gent i, de pas, ressuscitar l’esperit violent dels espanyols. Pensàvem que l’1-O seria, aquest sí, un autèntic tsunami que implosionaria la política catalana i mostraria als ciutadans que tenen molta més força que les seves institucions, ordides per capar-los la vida.

El poble, només faltaria, va fer la seva feina amb una dignitat exemplar. Del final d’aquesta era política, amb tothom a l’aguait d’aprofitar qui s’agenolla primer per recollir les engrunes de l’autonomia i amb la penya contentíssima de “tenir a tocar” immunitats que no duen a res i acreditacions que encara serveixen per menys, suposo que no cal ni que en parlem. Si penso en aquesta dècada, en definitiva, només puc maleir tant de temps perdut i totes aquestes energies col·lectives tan malbaratades. Però bé, al capdavall jo també he fet el mateix amb la meva vida i no puc donar lliçons de res. Potser per això penso a cada hora en fotre el camp, de nou, a l’illa americana on els fracassos tenien més glamur i la neu et feia més fort, àgil i desvetllat. Res, no em feu cas, són coses meves. Que tingueu un bon 2020.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Cristina Sánchez Miret
Opinió Segur que serà un bon any Cristina Sánchez Miret
Agustí Colomines
Opinió El 2020 no serà feliç Agustí Colomines