Després de la seva apressada transformació en el PDeCAT i de superar, si fem cas a les enquestes, el perill d’esdevenir una formació marginal al futur Parlament, Convergència és ara un partit que fia totes les seves esperances de subsistència en la figura de Carles Puigdemont. La política ens regala transformacions ben curioses: si fa només un any el Molt Honorable 130 vivia una relació més aviat alienada i tèbia amb el partit en què milita, en l’actualitat —irònicament, des de l’exili i amb l’amenaça de la presó latent— podem dir que Convergència (o allò que queda del partit) només té Puigdemont com a referent i guia. De fet, la cosa és encara més barroca: si Puigdemont guanya les eleccions i retorna al país, es pot donar la curiosa situació de veure que la primera força del Parlament català tingui el seu cap de llista i presidenciable a la presó i a la majoria dels seus antics consellers sota l’amenaça gens menyspreable de tornar a la trena si fan maleses.

Que la dona forta de Puigdemont, Elsa Artadi, es donés de baixa del PDeCAT tot just abans de pilotar la campanya del president des de Brussel·les i que Marta Pascal no hagi volgut (o pogut) entrar a la llista del president marca una tensió prou palesa entre el nucli dur del war room del Molt Honorable i allò que havia de ser la “nova Convergència”, sempre amb la vella guàrdia masista vigilant-ne el rumb. Guanyi o no les eleccions, Puigdemont es veurà pilotant les regnes d’un grup parlamentari on es pot donar el cas que no hi quedi ni un pes pesant del seu partit. En cas de quedar segona o tercera força política del Parlament, encara hi ha més embolic: com es comandarà una llista que s’ha fet sense Convergència i la seva última raó de ser? I encara més: com subsistirà el PDeCAT, antic partit hegemònic de centre, sense cap de les seves cares visibles a la cambra catalana?

Conec molts militants de l’antiga Convergència que es van emprenyar de valent quan Puigdemont va fer la llista de Junts per Catalunya no ja sense incloure’ls sinó sense ni preguntar-los l’opinió

Una de les moltes incògnites del 21-D és saber si aquestes qüestions que ara proposo faran decantar molts votants moderats de Convergència a l’opció Iceta, la qual cosa donaria tot el sentit del món al fitxatge d’Espadaler i companyia com a reclam dels electors més tebis del catalanisme (si és que ser català espanyolista, avui en dia i després de les porres de l’1-O, es pot titllar de quelcom assenyat). Però, una vegada passades les eleccions, i amb el PDeCAT totalment absent de la política parlamentària catalana, s’imposaria la hipòtesi de pensar que el partit de Mas, Munté Pascal i Bonvehí (algun d’ells ni els hem sentit en campanya!) podria esdevenir una espècie de formació pont cap a un nou invent que aglutini el centre-dreta català. Amb Puigdemont i Mas cada vegada més desubicats després del 21-D, aquest espai no té —aparentment— cap timoner en cap a l’espera.  

Conec molts militants de l’antiga Convergència, que han aguantat el partit en zones on el vot espanyolista era fort, que es van emprenyar de valent quan Puigdemont va fer la llista de Junts per Catalunya no ja sense incloure’ls sinó sense ni preguntar-los l’opinió. Aquesta és una candidatura que el Molt Honorable 130 ha fet per telèfon i amb el seu equip farcit d’independents, un grup que pot tenir prou escons però que —tot sol— no pot fer front a les demandes (i despeses) que representa esdevenir una formació política sòlida. Qui sap si, en el futur, admirarem una lluita prou curiosa entre els juntistes i allò que quedi dels convergents, si és que algú encara gosa definir-se políticament amb aquest terme. El nucli dur de Puigdemont creu que la sola presència del president al cartell esvaeix tots aquests dubtes. El problema, insisteixo, apareix si no pot tornar a casa.

Què queda de Convergència? Ara per ara, diria que només una ombra que s’aferra a la gent que, en el fons, en vol fugir.