Els éssers humans només activem raó i emocions en ocasió de la pèrdua i de la catàstrofe. Així passa en desgràcies locals com ara els incendis del nostre sud, que han augmentat el coneixement geogràfic de la parentela (ara quasi tothom sap on és la Torre de l’Espanyol i molts barcelonins ja pronuncien Flix correctament), però també en les catàstrofes globals com ara l’escalfament del planeta i les seves nefastes conseqüències. En una peça brillant publicada a l’Anoia Diari ("Tots som piròmans") el biòleg Marc Talaverna posava el dit a la nafra de la responsabilitat col·lectiva de la ciutadania en aquest tipus d’incendis, no només pel que fa a la manca de gestió dels boscos abandonats i la pauperització progressiva de l’ofici de la pagesia, sinó també pels hàbits dels consumidors en comprar fruita i verdura importada que impossibilita l’existència d’un mercat interior robust.

“Els paisatges, sí aquests paisatges que tots ens posem en boca i que tan erròniament qualifiquem de naturals, són dinàmics i responen (des de fa mil·lennis) a l’activitat humana”, escrivia Talaverna, per acabar afegint: “Si seguim volent oli a tres euros el litre, és evident que ningú es podrà guanyar la vida cultivant oliveres i per tant aquells camps s’abandonaran. Si les polítiques del lliure mercat permeten que les taronges de Sud-àfrica siguin més econòmiques que les de la Ribera d’Ebre, és evident que per vuit cèntims el quilo ningú de nosaltres tampoc en cultivaria”. En aquest sentit, les perspectives de futur no són gaire engrescadores: sabem que des del 2008 la meitat de la població mundial viu a les ciutats, un percentatge que es dispararà als dos terços dels habitants del món el 2050. Ens plagui o no, el rural serà ben aviat un paisatge cada vegada més erm.

Els incendis són un fenomen que no només no deixarem d’evitar, sinó que afavorirem mentre ens agradi viure als mateixos indrets i pagar el tomàquet a preu de saldo

A principis dels anys noranta, el pensador francès Michel Serres va popularitzar la noció de contracte natural, un pacte entre l’home i el planeta a partir del qual el primer acceptés (i redimís) la seva condició de paràsit per comprometre’s a respectar els drets de la terra: “Un contracte natural ―escrivia el pensaire francès― en el qual la nostra relació amb les coses abandonaria domini i possessió per la capacitat d’escoltar i d’admirar-se, la reciprocitat, la contemplació i el respecte, en el qual el coneixement ja no suposaria propietat”. Sobre el paper, tothom estaria d’acord amb l’armistici que proposa Serres entre l’home i el seu entorn. El problema, no obstant, no és de sensibilitat sinó de coneixement: seguint el fil de la progressiva urbanització industrial del món, no seria un deliri pensar que, d’aquí a vuitanta anys, la meitat dels humans ja no tindrà cap noció de què és la natura.

Hi pensava fa ben poc mirant la meravellosa sèrie Our Planet, la mega-súper-ultra producció de Netflix sobre l’entorn natural. Rodada durant quatre anys (només són vuit capítols!) i amb la veu de David Attenborough, la sèrie repassa alguns dels racons més allunyats del món a la recerca dels paratges que n’equilibren la temperatura, assegurant-ne també la pluralitat de fauna. El més curiós d’aquest producte és com assumeix tranquil·lament adreçar-se a un espectador urbà absolutament alienat del món natural a qui ―a través d’un treball en la imatge senzillament espectacular― es pretendria commoure amb la bellesa d’un planeta tan idíl·lic (les clàssiques escenes de violència entre espècies hi són intel·ligentment matisades) com inassolible. Semblaria com si, en el fons, els ideòlegs d’Our Planet ens diguessin: salva la natura, ni se t’acudeixi venir-hi.

En aquest sentit, bona part de la comunitat científica ja ha renunciat al contracte natural de Serres i estudia com, si més no, intentar que el món es vagi destruint d’una forma ordenada. Així també amb els nostres incendis, un fenomen que no només no deixarem d’evitar, sinó que afavorirem mentre ens agradi viure als mateixos indrets i pagar el tomàquet a preu de saldo. Mentre ens unim compulsivament a l’urbs, peti qui peti, això de la natura i del contracte cada vegada ens quedarà més lluny. Com a molt, i toquem ferro, podrem arribar a escriure el nostre particular divorci natural.