La providència ha fet que hàgim de malgastar els millors anys de la nostra existència perdent miserablement el temps a detectar les trampes i els esquers amb què el sobiranisme autonomista voldria minar allò que ens resta de joventut. Havíem estat cridats a acomplir les més altes expectatives, però la vida és així i ens hi haurem d’avesar: doncs bé, el darrer parany amb què el dependentisme de la barretina voldrà posposar sine die la secessió és el d’ensinistrar les il·lusions de la tribu amb la creació d’un únic partit independentista. Vista la segona mort de Convergència (mutada breument en el PDeCAT i després anorreada a la llista de Junts per Catalunya) molts argumentaran, com feia ahir Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, que és el moment per a la creació d’un marco-partit indepe a l’escocesa que aglutini tot el sobiranisme sota el paraigua del centre-esquerra.

La meva oposició a un partit únic (que com tot allò que és únic, ja sigui un carrer de direcció única o una persona que diu creure’s única, acostuma a amagar certa pobresa d’esperit o fins i tot una supina impostura) és, en primer terme, doctrinal. Com passa amb qualsevol tendència política de l’espectre mundial o extra-planetari, la pluralitat de veus i de partits que representen una opció, i la conseqüent forma plural d’arribar a un mateix punt a través de polítiques distintes, és sempre més enriquidora i forta que la unanimitat. En segon terme, i encara més al cas del marc secessionista, en un país on les elits han tendit a pactar per sistema amb el poder central madrileny perquè aquest li reparteixi les engrunes del pastís, que l’independentisme no convergeixi en una única estructura (més manipulable en termes hipotecaris, per dir-ho així) és també una notícia ben joliua.

La voluntat d’un partit únic sobiranista només pretén salvar el cul a les ànimes que fins ara han dut el procés al cul de sac on ens trobem

Però més enllà de nocions bàsiques de pluralisme polític i d’ideals comuns, en aquest instant en què l’independentisme viu totalment mancat de full de ruta i va concórrer al 21-D només amb l’exhibició de la presó i l’exili com a argument, el partit únic independentista podria acabar convertint-se en un receptacle d’ira i d’indignació que, com ha passat amb Podemos, faria molt de soroll a l’inici per acabar esdevenint un artefacte sense cap utilitat. Quan hom se sent reprimit és normal que busqui l’escalf de com més gent millor: això és humà i res del que és humà ens és aliè, però basar una estratègia política d’èxit en una emoció del tot comprensible sovint pot portar a la desgràcia. Si l’independentisme s’agrupa entorn del victimisme i la por (per molt justificat que estigui cridar quan et casquen), ni augmentarà la base ni contagiarà res més que no sigui frustració.

De la mateixa forma en què l’agrupació d’electors prèvia al 21-D va acabar convertint-se en una forma de blanquejar Convergència perquè Puigdemont es presentés a les eleccions sota un paraigua d’independents (si més no, en aparença), la voluntat d’un partit únic sobiranista només pretén salvar el cul a les ànimes que fins ara han dut el procés al cul de sac on ens trobem. La tàctica, bastant de llibre, pretén aprofitar l’auge de Puigdemont (i la residualitat de la CUP) per acabar d’esterilitzar Esquerra i convertir-la en un nou patge de les elits convergents perquè Junqueras acabi essent un titella. L’invent es presenta com un intent d’acostar el sobiranisme cap a posicions progressistes per tal d’eixamplar-lo electoralment, però és la cosa més conservadora del món, perquè només fa que manin els mateixos de sempre sota una pàtina ideològica molt més xupi-guai.

Realment, si la inventiva que tenen alguns fos igual a la seva valentia ja fotria segles que hauríem guanyat. No obstant això, si més no, és bo per a tothom que se sàpiga que ara per ara la majoria independentista del Parlament viu sospirant per un referèndum pactat, la qual cosa demostra que mai no van creure en l’èxit de l’1-O i ni molt menys en la seva aplicació. Al final, com passa sempre, la realitat sura per si sola. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat