Les del 27-S no foren unes eleccions normals, sinó, digueren els convocants, un plebiscit sobre “el referèndum que no ens havien deixat fer”. Temps després, l’independentisme semblà tenir el complex d’inferioritat resolt i la murrieria del govern Puigdemont, en còctel amb la resistència física de molts conciutadans, van demostrar que, “tot i que no te’ls deixin fer”, els referèndums poden tirar endavant amb intel·ligència i pebrotera. Si la llista única del 27-S tenia l'objectiu declarat de no proclamar la independència immediatament, donat el cas d’una majoria absoluta de diputats pel ‘sí’ al Parlament, i la intenció soterrada de salvar Artur Mas de la previsible residualitat de Convergència, l’aposta per una llista unitària el 21-D intentarà presentar-se com la garantia de salvació de l’autogovern mentre oblida passar comptes amb els polítics vencedors del darrer plebiscit.

A pesar que hi hagi coses que no han canviat gaire, com ara el desig dels pedecàtors d’impulsar una llista per salvar els seus presumiblement pobres resultats a les properes eleccions, si bé la llista del 27-S podia arribar a tenir sentit com a front comú de pressió a l’estat, només veig inconvenients a reeditar l’experiència. En primer lloc i com passa sempre en política, considero cosa provada que l’independentisme guanya molt més quan és proactiu que no pas quan camina a remolc de les decisions de l’estat, per injustes que siguin. En poques setmanes, hem passat d’impulsar un referèndum d’autodeterminació que ens va enlluernar l’ànima i palesà la nostra capacitat de defensar la dignitat nacional, a plantejar un aplec de diputats contraris a la intervenció de l’autonomia, amnistia inclosa, per tal de preservar les competències estatutàries de la Generalitat.

En moments de confusió (amb una república que només ha estat proclamada, però sense cap mena de fortalesa per implementar-la), la política no només ha de sumar forces, sinó que sobretot ha d’apostar per la claredat. Ja aniria essent hora que els diputats catalans tractessin els electors d’adults i els expliquessin per què les estructures d’estat que els havien promès eren solament paraules i per què han caigut en l’error d’accelerar el procés i agitar les masses quan, íntimament, sabien que no assumirien el risc de tirar endavant el resultat del referèndum amb el consegüent control del territori. Jo no desitjo reunions de ploramiques ni receptes voluntaristes de farmacèutic: vull polítics que em parlin clar, que em diguin on som i quins projectes d’implantació republicana tenen. Prou astúcia, prou murrieria: exigeixo líders amb idees que vagin més enllà de proclamar deadlines ficticis. 

Que tinguem el país intervingut, mig Govern a la presó i mig a l’exili d’una faisó repugnant i injusta no ha de ser excusa perquè els responsables polítics reneguin de la seva obligació. Per si algú no ho ha entès encara, lluitem contra un estat que farà tot el possible per salvar el seu àmbit territorial. Si l’independentisme juga el joc de l’autonomia, ja pot treure cent diputats amb una sola agrupació, que l’estat sempre tindrà la partida guanyada de llarg. Els partits poden plantejar perfectament una campanya separats, mantenint la base que aquest és un país ocupat policialment i política, però plantejant sortides i enfocaments de diferent color a la situació actual. Molts vàrem pensar que la CUP errava del tot enviant Mas a la jubilació prematura i després hem vist que sense l’eixida de l’antic president (i dels seus consellers més fidels) no hauríem arribat on som ni de conya.

Insisteixo. En moments de màxima complexitat cal demanar lideratges, no pas magmes on la responsabilitat dels polítics quedi dissolta. Que cada partit es presenti, si cal amb un acord de no-agressió entre els independentistes (i amb un paper simbòlic del president i dels consellers empresonats a les llistes), però que sigui cada formació qui hi digui la seva. Deixem-nos d’invencions i fem política, us ho prego. Polítics, vull polítics!