Després del degotall d’artistes que havien renunciat a participar al concert 'Barcelona ens en sortirem', i per evitar el perill que la vetllada acabés monopolitzada per un etern loop de la tieta d’en Serrat, Ada Colau ha decidit abandonar una idea que, tot i no nata, caldria ser glosada i no pas degut al seu pressupost, sinó perquè sintetitza molt bé quina ha estat durant molts anys la mirada amb què el consistori barceloní ha filtrat la cultura i, més en concret, la gestió de la música a la capital. Ventilem-nos, abans que res i per evitar caure en la demagògia de la secta piulaire, això dels 200.000 euracus, una quantitat que podria ser perfectament assumible per una administració, només si considera que gastant-se’ls beneficia el teixit musical de la ciutat, innova en un format ben concret i, en definitiva, aporta alguna cosa que s’escapi al món dels privats.
Sempre serà molt més intel·ligent, per entendre’ns, programar un esdeveniment musical de 200.000 euros que no pas 200 concerts de baix pressupost que no tinguin cap mena de justificació artística o social. El problema del concert colauer, per tant, raïa en aquest tuf d’esdeveniment panem et circenses i la justificació d’herència netament socialistota a partir de la qual després d’una desgràcia o d’un temps convuls cal animar la parròquia servint-li una mica de xerinola amb els grupets de la tribu. La consuetud d’equiparar un concert a una festa major podria haver fet tolerable l’invent, però el que ja sobrepassa la indecència ha estat veure com una administració amb superàvit pressupostari, espantada per la publicitat del cost de la mandanga, continués amb l’aventura proposant que part dels músics hi toquessin rebaixant-se el sou o de gratis. Això, directament, sobrepassa el deliri.
Després de la generositat mostrada pel sector durant la pandèmia, amb un tsunami de concerts gratuïts a les xarxes, i amb la previsió d’un estiu absolutament sec de festivals i de concerts, que l’administració municipal senyera del país promogui un concert gratis et amore és directament insultant. Que, a més a més, l’organitzi a través de dues productores que no estan directament relacionades amb el sector i en un format televisiu que acosta un esdeveniment musical a l’estructura dels anys vuitanta, ja és de matrícula d’honor. Però la cosa és encara més surrealista si es té en compte que la pròpia ciutat ja té una dècada experiència en la gestió de concerts en espais alternatius, com ara els Terrats en Cultura de l’organització Coincidències. A la propera vegada que vulguis muntar un sarau en condicions, Ada, fes menys cas als geriàtrics i truca a la Lola Armadàs o al Rafel Plana. De res.
Dit això, la programació i posterior cancel·lació d’aquest concert no hauria de ser una anècdota, i podria configurar l’excusa perfecta per fer catarsi i redreçar una política musical, la barcelonina, que ja du lustres essent caduca. De fet, un concert de 200.000 euros ben gastats hauria pogut ser una bona notícia i tot perquè, fillets meus, si mai arribeu a saber la pasta que ha arribat a ventilar-se l’Ajuntament a la Mercè, contractant estrelles internacionals sovint a un preu superior al seu caixet (fins i tot en temps de crisi!) i competint absurdament amb els formats festivalers que impulsen productores privades, cauríeu desmaiats del sofà. Si Colau vol ajudar els músics de la ciutat i desvetllar l’interès de la ciutadania, que abandoni la tasca de fer de programadora amateur i que torni a l’activisme de revolucionar la base de la gestió, en aquest cas de les escoles fins les adjudicacions a productores.
M’oloro, no obstant, que aquesta serà una polèmica circumstancial més i que, dissortadament, ni els gestors canviaran d’hàbits ni la ciutadania tindrà més cura de saber quant valen es concerts que programa la seva administració. És una pena, perquè aquesta ciutat podria ser un indret de referència europea en l'àmbit musical. Però tot això dels 200.000 s’oblidarà ben aviat, i l’alcaldessa sap perfectament que a la propera guingueta festiva que organitzi, amb l’opacitat oportuna i el cartell respectiu, d’això de la música ja no se’n preocuparà ni puto déu. I així anar fent perquè sí se puede i etcètera.