Fa un parell de dies, Jaume Barberà publicava un article trempadíssim a Nació Digital (“Roïnesa i crueltat”), felicitant-se del gir autonomista d’Esquerra i encantat amb la renovació de Junqueras, Rovira i Tardà als cimalls del politburó republicà. Comprant feliç la teoria d’eixamplar la base i de matar l’independentisme màgic, l’antic presentador de TVE en temps del PP no s’estava de contraposar el nou rumb sobiranista del club 80% a una maligna “dreta alternativa de verb agressiu i dialècticament competent”, amb un fort caràcter identitari, fonamentada en l’art “d’organitzar linxaments de presos a les xarxes o a exigir-los que demanin perdó”. Fent copy and paste d’un dels clàssics sempiterns de l’argumentari processista, Barberà acabava preguntant-se si “des de la comoditat del meu sofà puc demanar a una persona a qui es pot condemnar a 25 anys de presó que demani perdó”.  

Comencem, doncs, el curs per guarir-se del processisme amb verb agressiu, dialèctica competent i esperit pedagògic. Primer, que els presos polítics visquin una situació objectivament injusta (cosa que servidor no ha negat mai) no exclou que la seva responsabilitat política amb els electors a qui es deuen pugui esvair-se com per art de màgia. Perquè ho entengui fins i tot el pobre Barberà; la impudícia dels aparells ideològics de l’Estat i la suposada decència dels líders processistes no són vasos comunicants. Encara més senzill, Jaume: un polític pot patir una situació dolorosa, certament, però això no comporta que pugui defugir els compromisos adquirits amb qui l’ha votat. La barbàrie i la repressió no augmenta perquè hom gosi criticar la trajectòria d’un polític que es troba a la garjola, sinó justament per castrar aquesta esmena civilitzada a les falses promeses dels líders d’un procés que van mentir la gent a dretcient. Torna-ho a llegir, Jaume. A poc a poquet.

La tàctica del martirologi té un resultat conegut: qualsevol persona que disposi d’un sofà a casa, no pot esmenar la plana als líders de l’independentisme que van aixecar-li la camisa

Després d’escandir aquest paràgraf, acorralat i envermellit, el processita com déu mana respon: “tot el que vulguis, però ells estan a la presó i tu et dediques a criticar-los des del sofà de casa teva”. Ai, sofà meu estimat, si sabessis com t’adora la tribu! Bé, continuem. Aquest contraargument és només una derivació del primer, fonamentada en la teoria del màrtir: a saber, vindria a dir que ―tot i haver mentit o, com diria el meu estimat Antón Losada, d’haver canviat el seu relat polític― ells mereixen comprensió pel simple fet d’estar patint una injustícia que contrasta amb la comoditat de la teva vida. Aquesta és la definició del martirologi: el màrtir és l’únic que pot parlar de la fe perquè, com Jesucrist, ell ha estat torturat i assassinat per defensar-la. Traduït a una cosa menys pedant, l’argument acaba dient que només aquell qui ha patit la repressió estatal pot estar en la situació moral de no haver de passar comptes amb ningú, per molt que sigui un falsari.

La tàctica del martirologi té un resultat conegut: qualsevol persona que disposi d’un sofà a casa, és a dir, la majoria de la població, no pot esmenar la plana als líders de l’independentisme que van aixecar-li la camisa. L’argument, com entendria fins i tot un napbuf, es refugia en la repressió de l’Estat per evitar explicar la veritat a la ciutadania. En el cas que ens ocupa, això vol dir que sense presoners ni exiliats, hom hauria anorreat Junts pel Sou i Esquerra Republicana de les Lluites Compartides, però que la repressió no ho permet. La conseqüència de tot plegat, amb un xantatge emocional de llibre, és que hom ha d’acabar tapant-se les vergonyes amb la pròpia corona d’espines. Aquesta és la voluntat última dels polítics processistes i, efectivament, no em puc imaginar una forma d’entabanar la gent que tingui més roïnesa i crueltat. Totes i cadascuna de les lletres d’aquest article, aclareixo finalment, han estat escrites des de la comoditat del meu sofà.