Diumenge passat, la majoria de compatriotes de la tribu celebraven la primera estocada andalusa del més que previsible ocàs de Ciutadans a tot Espanya. L’esfera piulaire catalana és especialment procliu a escudar la derrota i les misèries de l’independentisme en les petites morts que experimenten els partits espanyols, i fou així com la majoria de bípedes aprofità l’abocador de Twitter per escarnir Inés Arrimadas i els seus. Que Ciutadans acabarà morint és prou evident, però resulta igualment palès que la seva ha estat una història d’èxit, en el sentit que la formació taronja fou creada amb unes intencions ben determinades que ha acomplert amb escreix. Els intel·lectuals que fundaren l’antic partit de Rivera tenien dues determinacions rectores: aconseguir una alternativa guanyadora (i espanyolista) al PSC a Catalunya i fer explotar el consens sobre la immersió.
Dit i fet. Arrimadas no només guanyà unes eleccions al Parlament (després va gestionar com el cul aquesta victòria, però això és un altre tema), sinó que ha aconseguit que tant el PSC com el PP es radicalitzin fins a convertir polítics com Josep Piqué o Pere Navarro en autèntics maulets. Al seu torn, Ciutadans ha dinamitat el pacte de la immersió, i les seves tesis de fons no només s’han acabat imposant en una nova llei del català que accepta per primera vegada percentatges d’espanyol a l’escola, sinó que Rivera i companyia han aconseguit que el poder judicial dels nostres enemics sigui el que determini l’esperit del text. Ens pot fer tota la ràbia del món, i entenc que costi fer l’exercici que proposo en un país tan poc resultadista com és Catalunya, però Ciutadans i els seus inspiradors poden morir molt satisfets. De liberals no en tenen ni un pèl, però d’efectius, una melena.
Arrimadas s’està limitant a fer el mateix que els successors d’Adolfo Suárez: acabar de recollir les deixalles d’un partit que ha complert la feina i que ja no té cap utilitat a ulls de les elits que l’impulsaren
Tant Ciutadans com Podemos foren unes reaccions molt intel·ligents a l’emergència de l’independentisme amb què els aparells ideològics espanyols van fer veure que rentaven la cara al bipartit PSOE-PP. Albert Rivera va vendre prou bé la impossible moto d’una formació liberal espanyola (escric impossible perquè un partit liberal, és a dir independent de l’estat, mai no podrà existir en un país d’esperit molt més funcionarial que França), però el nano va ser tan tanoca com per pensar-se que els espanyols farien presidente un català. Arrimadas s’està limitant a fer el mateix que els successors d’Adolfo Suárez; acabar de recollir les deixalles d’un partit que ha complert la feina i que ja no té cap utilitat a ulls de les elits que l’impulsaren. La majoria de líders taronges acabaran al PP o treballant en un dels molts despatxos d’advocats que els populars controlen a Madrit.
Jo entenc que la contiutadania vulgui passar la tarda fotent-se d’Inés Arrimadas i que els catalans, avorrits del seu present polític, s’exercitin a veure qui fa l’acudit més agut sobre Ciutadans. Servidor, no obstant, pregaria a tothom que guardés una part d’aquesta ironia (o fins i tot una unça de crueltat) per a tots els partits catalans que, en els darrers dos lustres, no han complert ni un sol compromís. Seria magnífic, en definitiva, que fóssim igual d’exigents amb una classe processista que no només ha escarnit l’1-O d’una forma molt més crua que els nostres enemics, sinó que, per no acomplir, ni blindatge de la llengua, ni ampliació de l’aeroport i, darrerament, ni uns punyeteros Jocs Olímpics. Dic jo, vaja.