Aquest article va d’un home intel·ligent, mereixedor de l’èxit obtingut per la immensa majoria dels seus productes audiovisuals, i que té la rara virtut d’aspirar al màxim i de no dissimular la seva ambició voraç en un país on la moralitat et mana sospirar per l’empat i lloar la coixesa. Et caigui millor o pitjor, Ricard Ustrell serà un dels protagonistes de la televisió catalana dels propers trenta anys i s’haurà construït el seu piset mediàtic amb una precocitat atlètica i digna d’elogi. Ho ha pogut fer, tot s’ha de dir, perquè li ha degut ser ben fàcil brillar en un país de guerxos en què els màxims els marcava Mònica Terribas, que és a la ràdio el que Montilla o Torra són a la Generalitat, i on davant dels micròfons s’hi ha trobat gent curiosa com Sílvia Cóppulo. Però un home no és responsable del seu context, i a casa sempre ens ha importat poc si les victòries es mereixen o no.

La majoria dels meus amics periodistes no poden dissimular l’enveja quan critiquen els aires de suficiència amb què Ustrell es passeja pel plató de Planta baixa, enarborant la seva tasseta de cafè com si realment la televisió fos casa seva, i alguns d’ells arriben fins i tot a ennegrir d’ira davant del to displicent amb què el periodista s’adreça i corregeix el personal més veterà de TV3. Curiosament, tot allò que més molesta a la tribu periodística d’en Ricard, a qui no tinc el gust de conèixer ni puta falta que fa, és el que a mi més m’abelleix del personatge. Entenc que la supèrbia sigui injusta, perquè la seva bufetada totalitzadora sovint fa mal a qui no ho mereix, però és igualment cert que al país dels castrati, on la tònica són les llàgrimes de la consellera Vergés i la sintaxi d’en Miquel-com-a-Miquel, una dosi d’ufanor tampoc li aniria tan malament. Ja veieu fins on ens ha dut, la modèstia.

Per molt que revesteixi els seus programes d’un aire dinàmic i postmodern, i que la vestimenta casual dels seus col·laboradors destaqui per l’aparent contemporaneïtat d’aquells adolescents que mai no acaben de créixer, el referent de l’ustrellisme periodístic és una cosa tan de sempre com la figura de Josep Cuní. Això es palesa en aquella pretensió carca i vetusta d’un periodisme que “va a les coses mateixes”, que s’agrada en la pretensió de veure el món tal com és, i que escarneix l’opinió com un afer de tertulians gintonicaires. Però, com també sabem de sobres, no hi ha res de més ideològic que la pretensió de neutralitat i, com a persona intel·ligent, l’Ustrell deu saber perfectament que si li regalen la possibilitat de produir un contingut periodístic amb làtex és perquè sempre tindrà la policia al darrere i mai no posarà en cap mena de situació incòmoda el poder imperant.

El piset de l’Ustrell serà una cosa tan exitosa com perdurable, en aquesta Catalunya en què els líders viuen feliços rosegant les últimes engrunes del formatge autonòmic

Dèiem abans que un home no és responsable del seu context formatiu, però per la mateixa raó podem afirmar, si pot ser encara amb més rotunditat, que un home important és, abans i tot de trobar-se al mezzo del cammin, algú que té la capacitat d’ordir nous contextos futurs que fructifiquin en una major dosi de llibertat pels que l’envolten o l’admiren. Però aquesta no és la lliga d’en Ricard; ell viu confortable en aquella existència sociovergent segons la qual el millor que pot fer un català a la vida és anar ben informat pel món mentre escolta la seva llista preferida d’artistes de la tribu a Spotify i, si pot ser, sense molestar gaire al personal. El piset de l’Ustrell, en definitiva, serà una cosa tan exitosa com perdurable, en aquesta Catalunya en què els líders viuen feliços rosegant les últimes engrunes del formatge autonòmic. Faci com jo, jove; no es fiqui en política.

Depari el que ens depari el futur, siguin reedicions de tripartits o una majoria nacionalista que ho-torni-a-fer-per-no-arribar-enlloc, Ustrell sempre podrà signar productes que tinguin la virtut inqüestionable de no fer enfadar ningú. En una Catalunya de mínims, insisteixo, a mi em sembla ben raonable que en Ricard es faci pagar molta pasta pels seus invents, perquè a casa també hem sabut sempre que això de la neutralitat política requereix una bona nòmina. A diferència del pobre Toni Soler, a qui retratàvem genialment fa pocs dies, en Ricard té l’habilitat de no fer discursets morals, allunyar-se de Twitter i de tota quanta polèmica absurda, i aparèixer només fugaçment a l’Insta mentre fa entrevistes i perd el temps viatjant a llocs francament absurds. Mentre vagi fent, i copiant aquells inicis de programes a l’estil Évole amb quatre plans d’aparença meditativa, la mamella li serà generosa.

A un nivell purament existencial, Ustrell, talment com Cuní, en tindrà prou de viure en un entorn de mínims on s’asseguri poder brillar sempre i no tenir cap rival que li faci ombra. És en el seu sentit amoral, per tant, que el personatge assoleix una quota de moral i de misèria altíssima. La seva victòria, al límit, serà haver triomfat a una edat en què la majoria de gent comença a treure el cap als mitjans, ni poder rendibilitzar la seva popularitat en pasta, sinó interrompre els seus col·laboradors per demostrar-los qui és qui mana al plató. Fixeu-vos que, en fer-ho, al Ricard sempre li ressuscita un somriure de conill molt particular que, de ben segur, deu tenir el seu correlat en una gustosa dilatació de l’anus. Car tota la victòria dels homenets del futur, estimats lectors, serà una cosa molt de petarró, amb la bellesa neutra i la ideologia blanca. Sense molestar, sempre solvent. I au.

PS.- Diumenge vinent, La Catalunya de Bernat Dedéu.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat