Suposo, benvolgut lector, que avui tens la bondat i la gràcia de llegir-me mentre et torres sota el sol en una d’aquestes insofribles platges on s’acumulen virus diversos, nens malcarats i adolescents cridaners, rodejat també pels pocs turistes que han desobeït els seus civilitzadíssims governs europeus i han visitat Catalunya, tot vora guinguetes nauseabundes pudents de fregits, rodejat d'una sèrie d’utensilis de lleure que, ben emmarcats a Instagram, podran regalar als teus amics la imatge d’una vida feliç. M’agradaria oferir-te una mica de pau, ara que la canícula ens mareja, car sé que la fotografia que has penjat, on hi surts fent morritus amb la parella i amb els nens abraçats, amaga que amb la Maria Lluïsa fot mesos que no cardeu i que quan la quitxalla es posa tossuda i els nanos es barallen per un tros de gelat, els llançaries per la finestra de l’hotel. Jo visc entre les ombres, i ho sé tot.

Sé que, en el fons, t’estàs cagant en la vida. Però àdhuc en aquest entorn de sordidesa, et recomano quasi com un imperatiu que el gaudeixis mentre puguis. Perquè no s’acosta una crisi, s’atansa un cataclisme. D’això del sot, en el fons, no n’hem eixit d’ençà del 2006. D’aquell cau ens en vam sortir esgotant les darreres existències; ai no teníem feina o ens calia una habitació perquè no podíem pagar el lloguer, els estalvis de la família o la cambra dels endreços de la tieta feien el fet. Primer ens acostumàrem a no tenir sou fix, en fotíem conya i fins i tot ens declaràvem orgullosos autònoms; el que anomenàvem “nòmina” encara és una ficció, i les propines que ens paguen algunes empreses de grandíssims superàvits s’han reduït a la meitat. Els padrins van morint-se; els pares, lògicament, reclamen tenir quatre duros per sufragar-se el descans. Ara no venen estretors; ve gana.

Aquest no és un article fatalista; és una simple mirada al cataclisme que tenim a tocar. Altres coses no, amics meus, però això sí que s'ensuma

Glopeja la birra calenta que tens a la mà o acaba’t el fastigós daiquiri que t’han fet al bar de la platja, perquè la treva durarà poques setmanes. Gaudeix dels matins fent running, un dels pocs moments que pots escapar-te de casa, i degusta les truites d’albergínia amb què t’amaneixes el vespre, perquè el cataclisme és a tocar. Sí, estimat i pacient lector, abans he escrit “gana”; la gana que ja estan passant molts companys músics que s’han quedat sense feina i que veuen a l’horitzó un parell de concerts a l’octubre que probablement no es faran. La gana que ja estan passant els amics actors, dramaturgs i tècnics, a qui cap govern salvarà ni cap espectador rescatarà per agrair-los la quantitat immensa d’hores que ens han fet gaudir. No estic fent cap defensa sectorial, perquè tota aquesta precarització que hem patit a la cultura (i al periodisme!) ben aviat arribarà al teu sector i t’esclatarà a la cara.

No soc economista i (vistes les prediccions que van fer tots els savis de Columbia i de Harvard) no fot puta falta. Només cal que truquis a deu amics teus amb qui tinguis una relació sincera, i veuràs com estan les coses realment. Passeja’t per l’Eixample, la millor enquesta del país, i en poques mançanes veuràs com els locals que es disposen a traspassar van de cinc en cinc. Barcelona ha jugat a la carta de ciutat provinciana i pobra: ara pagarem les conseqüències del runrún i de tanta polla en vinagre comunista. La nostra capital ja ha deixat de ser una ciutat interessant; ja em diràs què coi en fotrem de la resta del país. Si tens menys de trenta anys, lector meu bonic, no ho dubtis: busca feina a l’estranger i carda el camp mentre puguis. Aquest no és un article fatalista; és una simple mirada al cataclisme que tenim a tocar. Altres coses no, amics meus, però això sí que s'ensuma.

Em sap greu torbar-te el diumenge, però saps que sempre t’he dit la veritat. Ni recessió ni mandangues: una hòstia amb tota la mà oberta, i tria tu l’indret on et faci més mal, si la mandíbula o directament als picarols. No hi ha cap motiu d’esperança, i de política suposo que no cal ni que te’n parli. El xantatge seguirà per molts anys. Fixa’t que els convergents, tot i el paperot de Puigdemont, ja tornen a pujar a les enquestes. Mira si la cosa té gràcia, que l’independentista ha acabat decidint el seu vot segons qui li sembla menys tocat de l’ala. Els debats del futur? Doncs ja t’ho pots imaginar, que si aquest va o no va a la conferència de presidents, que si una mica més de finançament per a respiradors, que si ara us porto el Senat a Barcelona (sí, estimat, tornaràs a sentir parlar del Senat!!!) i un etern regurgitar de pallassades que crèiem haver superat. Un etern retorn de la mateixa farsa.

Perdona, que avui tenia xarrera i la cosa ha acabat una mica llarga i inconnexa. Deixa estar el telèfon i regala’t un bon bany, que t’ho mereixes, i serà dels últims. Perquè tot el que ve és, de fet, pitjor que el cataclisme que t’espera a la cantonada. És una decadència que només podràs salvar parlant sol, marxant d’aquí o fent-te el boig. Que tinguis un bon estiu, estimat lector. Jo no pararé d’escriure. Algú ho ha de fer, i a mi em continua agradant com el primer dia.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
José Antich
editorial El Prat, un aeroport desert José Antich