Després de tres setmanes de molta passarel·la i poca teca, s’acosta la data límit del 26 de març perquè els partits independentistes comencin a ordir el nou tripartit autonomista que ha de garantir un govern de quatre anys a la Generalitat. Per embolicar la troca, la ineptocràcia s’ha passat els últims dies especulant sobre qui serà la “dona republicana” que presidirà el Parlament (això és el feminisme dels nostres temps; un munt de senyors decidint quina senyora triaran per maquillar la seva omnipresència on es mana de debò), però a hores d’ara tothom sap que governar cambra de la Ciutadella representa poc més que ser cap de bidells. Laura Borràs tenia l’oportunitat de canviar la política catalana dels últims deu anys i fer una cosa tan sorprenent com complir la seva promesa electoral d’aixecar la DUI en cas de superar el 50% dels vots: em consta que Borràs ha batallat el tema, però a can Convergència hi ha massa set de conselleries com per fer aquesta cosa tan passada de moda consistent en no aixecar la camisa (de nou) als electors.

A hores d’ara, el més esperable serà veure la cerimònia on els dos grans partits de l’independentisme autonomista es canviaran els cromos de les conselleries mentre cerquen la imprescindible aquiescència de la CUP amb algun maquillatge de política social o un gest simbòlic com ara dissoldre la BRIMO. La jugada seria molt beneficiosa per a Convergència; Aragonès heretaria una presidència de la Generalitat que Quim Torra ha deixat pràcticament buida de funcions i el juntisme podria controlar l’única conselleria del Govern català que és un ministeri real, aprofitant l’avinentesa de la pandèmia per regalar a Josep Maria Argimon una megacartera on qualsevol despesa extra (ja sigui contractar infermeres o edificar nous hospitals) li serà tolerada amb l’excusa del trauma recent de la Covid. Junts dominarà la màquina del Govern, que Esquerra només ha aprofitat a mitges, i els republicans tindran una presidència honorària i la patata calenta de la conselleria d’interior en un temps en què els nanos de la tribu tenen ganes de bullanga.

El canvi de corbates donarà relleu centrista als republicans, que sempre han tingut l’aspiració de convertir-se en convergents com déu mana

Tot i perdre les eleccions per ben poc, Convergència és a punt de colar un nou gol a Esquerra, a qui ja fa temps que interessa molt més tenir un forat de poder a Madrid que no pas gestionar les engrunes de la Generalitat (Gabriel Rufián cada dia es mou més feliç al kilòmetre 0, que és on es decideixen de debò les coses i on la cervesa cau als gots amb més alegria). Ara per ara, per molt que es vulgui vendre una manca d’acord programàtic de fons, l’únic escull d’aquest canvi de cromos és veure com es podrà convèncer la CUP d’un acord que torna a concebre la independència com un ideal sine die. Si hem de guiar-nos pel seu programa electoral, els cupaires havien posat com a horitzó el referèndum pel 2025, una data prou llunyana com perquè Aragonès pugui donar peixet a Dolors Sabater i companyia amb actes de gran rebel·lia com ara no fer-se fotos amb Felip VI o posar algú al càrrec de major dels Mossos que no tingui la nobilíssima intenció secreta de detenir el president en cas d’emancipació nacional. Amb això n’hi haurà prou.

El canvi de corbates donarà relleu centrista als republicans, que sempre han tingut l’aspiració de convertir-se en convergents com déu mana, i permetrà a la màquina juntista dominar els espais del Govern on encara hi ha una mica de calés per moure i externalitzar. Segons em conta algun espia, els republicans volen certificar l’èxit de l’estat major que ens havia de dur a la independència fent conseller algun dels seus membres més il·lustres. No hi hauria, en efecte, millor forma de tranquil·litzar Madrid que assegurar la pervivència del Komintern que evità la ruptura amb l’estat després de l’1-O i assegurar-se quatre anys on el titular més alliberador de la pàtria serà alguna cosa semblant a “Aragonès assegura que les bales de foam s’han enviat a la paperera de la història.” No em direu que tot això no fa venir moltes ganes de ser català!