Dimarts passat, l’antiga diputada de la CUP Mireia Boya comparegué davant del tribunal que jutja la Mesa del Parlament assegurant que el seu partit no reconeix cap legitimitat al Tribunal Constitucional pel que fa al procés independentista, bo i recordant la violència exercida pels enemics contra els votants de l’1-O. El jutge Barrientos, que ja té prou experiència escoltant xapes de líders independentistes que estan a favor de la unilateralitat però que mai han gosat exercir-la, va interrompre l’argumentari de l’expolítica i va impedir que el seu advocat li fes preguntes d’aquest caire. Si exceptuem el fet de declarar en aranès, la compareixença va cenyir-se al guió dels captius que hem vist fins ara, inclosa l’habitual publicitat dels advocats de Vox, a qui Boya potser hauria dat pel sac molt més contestant a les seves preguntes que no pas insinuant el seu feixisme.

He de reconèixer que sento una debilitat per la política aranesa, i no només perquè a casa siguem espantosament judeocristians i guardem aquell enclí a regalar escalf al colpejat, sinó perquè sempre m’ha plagut molt la gent que defensa un ideari radical amb veu tranquil·la, cosa que jo sempre he estat incapaç de fer. A mi em sembla fantàstic que la Mireia digui el que pensa a la cara de Barrientos, i davant de qui sigui, però abans d’anar a fer performances pel món, primer has d’assegurar-te que tens la roba neta a casa. I Boya encara forma part d’un partit, la CUP, que es va palesar absolutament vetust i lamentable en el cas de l’assetjament que li va propinar un company (sic) de partit i pel qual, com la mateixa diputada ha explicat al seu llibre Trencar el silenci, no només va haver de deixar el secretariat dels cupaires, sinó que va necessitar tractament psiquiàtric per les ferides causades.

La Mireia va trencar el silenci, cosa dificilíssima i que necessita uns ovaris curulls de valentia, però el seu partit encara deu estar estudiant què fa amb el perla que la va ferir

Quan parlem d’un cas així, hem de fer poca broma, deixar que el protagonista parli i tenir-ne la major cura possible. Cito paraules de Boya al llibre: “M’adono que passa alguna cosa estranya en una reunió amb antics membres del secretariat nacional, on ell hi era i a mi se’m va adormir la llengua. Vaig marxar perquè era incapaç de parlar i la reacció física va ser vomitar. És una reacció que indica que no pots més”. I jo et pregunto (i no és la primera vegada), estimada Mireia. Qui és el teu assetjador? Encara campa per la CUP? On és aquell famós procés d’investigació, que ha resultat ser més llarg que el Watergate i pel qual la CUP, com va prometre Mireia Vehí, acabaria passant comptes amb el culpable? Dius que l’Estat perpetra accions violentes contra la ciutadania de Catalunya i servidora no hi podria estar més d’acord. I de la violència amb què t’han torbat a tu, què passa?

La resposta, malauradament, és el silenci, car després de regalar-nos mil lliçonetes sobre el micromasclisme, l’assetjament, l’heteropatriarcat, la violència constitutiva del sistema capitalista i tota quanta mandanga, la CUP ha continuat amb una actitud que, reina meva, no havíem contemplat ni els millors temps del regnat de Duran i Lleida a Unió Democràtica de Catalunya. La Mireia va trencar el silenci, cosa dificilíssima i que necessita uns ovaris curulls de valentia, però el seu partit encara deu estar estudiant què fa amb el perla que la va ferir. Com en els millors temps de l’apparàtxik, camarades. Jo ja entenc que anar a denunciar-ho a la justícia espanyola deu fer una mica com de cosa, però creu-me, Mireia, pinta que si les coses no canvien molt, és l’únic indret on tindràs empara legal. Perquè a casa teva són els reis dels discursos, però a l’hora de la veritat... només silenci.