Artur Mas ho havia de fer tard o d’hora, havia de caure en el parany de tot bon ex-alguna cosa digne de prestigi (al planeta terra passa sobretot amb els casos d’expresidents, però a Catalunya la pandèmia de retirades que s’escapcen sobtadament es contagia a exmanobres, examants i àdhuc a exmembres de Sopa de Cabra o Txarango) quan, posant entre parèntesis les tradicionals meditacions de gerro xinès retirat de la vida, l’antic mandatari diu allò tan suat de negar el seu retorn a la primera línia política perquè, diuen els que ho diuen, “no es troba entre les seves actuals prioritats”, tot i que, reblen els que ho reblen, “s’ho pensarien si algú els ho demanés”. De tota la frase anterior sempre m’ha encuriosit la boirosa indeterminació d’aquest últim i misteriós algú, que hom no sap si es refereix a prouta gent com per omplir un aplec casteller on hi donin bocadillos de gratis, o si la quantitat de penya que t’ha de suplicar un retorn al tron pot cenyir-se al president de CaixaBank, a David Madí o a la trista, pobra i dissortada Marta Pascal. 

Sigui com sigui, Mas ha dit la sentència del milió i la màquina convergent ha trigat ben poc a fabricar un clima propici per a la revinguda del 129, un bípede a qui ningú no li pot negar la murrieria per sobreviure i que, políticament i vital, només té la decència d’alçar-se del sofà quan la ciutadania l’aclama, com recordareu per la imatge d’aquell cartell electoral on el líder alçava els braços mirant l’horitzó i abraonant-se a les ànimes dels catalans (Moisès, quin pobre aficionat!), una fotografia dissenyada pels mateixos genis comunicatius que fa pocs dies van decidir que retratar el conseller Miquel Buch tapant-se un ull per reivindicar no sé quina mandanga resultaria una idea més que oportuna. La rosca, deia, va començar a girar dissabte passat al FAQS, quan els convergents no respectaren ni el minsíssim permís de 48 hores de Jordi Sànchez i el van dur a La Nostra bàsicament per fer-li dir  “Esquerra caca” i deixar-se veure somrient a prop de l’Astut.

Mas pot acabar incentivant una candidatura de presidents que inclogui Puigdemont, Torra i el seu propi ésser-al-món per neutralitzar l’auge d’ERC

Ara que els partits catalans lluiten per liderar la neo-autonomia i que Junqueras ha pontificat que l’horitzó de tot bon independentista és aspirar a fer consultes populars sobre temes tan vinculants com allò que anomenàrem “l’encaix amb Espanya”, té tot el sentit del món que Artur Mas encasti de nou la seva esplèndida mandíbula a l’Olimp del processisme. De fet, l’Artur no té rival en l’art de muntar referèndums que acaben essent “una forma de contar-nos” i fulls de ruta que ―al capdavall, escolti, no fotem― només eren un dibuixet per traduir aquesta metàfora tan punyetera d’Ítaca amb un esquema que càpiga en un Power Point. Admireu-lo de nou, encantat d’haver-se conegut, amb el somriure perpetu i la pell bruna com si cada matí tornés de fer running de Cala Estreta; allò del 9-N, al cap i a la fi, només li ha merescut dos anyets d’inhabilitació que han passat tan ràpid com un coit al lavabo i una fiança diligentment sufragada per les padrines de l’Eixample.

De fet, i sempre amb el benentès que “li ho demani prou gent”, Mas pot acabar incentivant una candidatura de presidents que inclogui Puigdemont, Torra i el seu propi ésser-al-món per neutralitzar l’auge d’ERC. Fa anys parlàrem del “partit del president” i ara hi ha qui somia amb una “coalició de presidents” que faria patxoca electoral i que Laura Borràs estaria encantada de liderar i d’immortalitzar amb la seva refrescant metralladora de selfies i repiulades com a candidata efectiva. El programa electoral, ja us el podeu imaginar: que ara sí que sí que aplicarem l’1-O, que ara sí que sí que mai pactarem amb el PSOE com fa el botiflerot d’en Tardà (això de la Dipu de Barcelona, senyora, només ha estat un polvet per fer una buidada, recoi, que tots som de carn!), que ara sí que sí que tornaré a trepitjar terra catalana i ara sí que sí que farem la independència sense més gent a la presó, ni policies traient ulls a la turba ni demanar-vos que ens pagueu la fiança.

No goseu riure, temeraris lectors, que en això del gat-per-llebre no tenen un puto rival al món que els arribi a la sola de l’espardenya. Welcome back, Artur, tot i que jo ja sabia que, com ja va fer l’avi, tu mai no ens havies deixat sols...