Aquest passat estiu, alguna de les poques neurones que resten vives a ERC va decidir que el director de l’Institut Català de la Salut, Josep Maria Argimon, ocupés també el càrrec de secretari general de Salut al Govern. A l’apparàtxik dels republicans la idea no va entusiasmar gaire, car Argimon no complia la condició bàsica de tenir carnet afí a l’Esperit Sant de Lledoners. De fet, el partit havia buscat altres candidats que declinaren l’oferta, però la pressió del sector sanitari per omplir la inacceptable vacant d’una Secretaria en plena pandèmia, sumada al fet que el protagonista ja formava part de l’estructura de Salut, acabaren de fer el fet. Per més escàndol dels menxevics, Argimon tenia l’aprovació d’algun antic convergent il·lustre com Jaume Padrós i el beneplàcit de Quim Torra, amb qui ha protagonitzat alguna roda de premsa en què destacava l’absència d’Alba Vergés.

Però hi ha membres d’Esquerra que encara avui viuen amargats per un crim molt pitjor: Josep Maria Argimon és doctor, especialista en medicina preventiva, ha estudiat Epidemiologia a la Université Pierre et Marie Curie Paris VI i atenció sanitària a Oxford, entre altres titulacions que podeu caçar amb un cop de Google. Argimon és, en definitiva, algú que sap de què parla, quelcom que contrasta fortament amb aquesta llumenera còsmica que anomenem Alba Vergés, que arribà a consellera perquè els republicans necessitaven una dona (cosa totalment lloable, però no suficient per liderar l’únic departament de la Generalitat amb un pressupost estatal) i perquè la digníssima ploranera havia exercit tasques d’administració al Consorci Sociosanitari d’Igualada i, al seu torn, fou responsable dels republicans a les tedioses comissions de salut al Parlament.

Per un procés natural com la vida mateixa, d’ençà de l’arribada d’Argimon a la Secretaria, el departament respira més endreçat i les seves intervencions públiques han provocat allò que s’espera d’un responsable polític: generar tranquil·litat en un temps procliu a la histèria. Hi ha un prejudici espantós que distingeix entre càrrecs de perfil tècnic com Argimon i de naturalesa més política com ara Vergés, una dicotomia absurda, puix que en un govern totes les decisions afecten la vida dels ciutadans i, per tant, s’insereixen a l’àmbit de la cosa pública. La diferència entre algú que domina el camp de gestió com ara Argimon i una que toca d’oïda com Vergés és eminentment política, perquè el seu capteniment i les seves directrius afecten el factor més essencial del comú: la vida nua dels humans. Un govern pot estar replet de tecnòcrates. Tant li fot: si hi són, estan fent política.

Aquí, ja ho sabem, ningú no lluita per la independència, sinó que tothom somia a poder salvar la poltrona de la Generalitat autonòmica i així conservar la seva font d’engrunes

En un país que es dediqués menys als somriures i s’aproximés a la racionalitat, gent com Argimon seria conseller. Si els capatassos d’Esquerra Republicana estiguessin tan interessats com diuen a eixamplar la base indepe, farien tot el possible per farcir la seva militància de gent competent com el doctor en qüestió, i no permetrien que entre els seus consellers hi hagués prejubilats que encara no saben quina ràtio d’alumnes hi ha al país o venedors de Catalunya al món que no passarien el mínim examen d’anglès. No hi ha res més polític que la gestió i menystenir-la també és una decisió política. Transitis la normalitat o visquis en pandèmia, hauràs d’elegir més d’hora que tard si vols rodejar-te de toies com Vergés o d’experts com Argimon. Si repassem l’actual nòmina de consellers republicans, es palesa ben fàcilment com el carnet és la mesura de totes les coses.

El lector militant d’Esquerra, en llegir tot això que acabo d’escriure, intentarà replicar amb una nòmina igualment exemplar de consellers convergents amb poca o igual experiència que Vergés. És el símptoma d’un país que no té sentit d’estat, i en què la mediocritat pròpia s’excusa amb la del teu competidor. Perquè aquí, ja ho sabem, ningú no lluita per la independència, sinó que tothom somia a poder salvar la poltrona de la Generalitat autonòmica i així conservar la seva font d’engrunes. De fet, si Argimon continua aquest camí, se’n surt amb la gestió del seu departament i provoca (com ja està passant) que la majoria de periodistes se li adrecin quan volen saber alguna informació del cert, no farà més que augmentar els enemics que ja comença a tenir a l’interior d’Esquerra. La política catalana és així, estimats lectors: si fas bé la feina, la trituradora del carnet aviat et vol matar.

La política és l’art de triar, i escollir entre els Argimon i les Vergés per liderar allò que ens queda de país no és una tasca menor. Pobre doctor. Si se’n surt, que es vagi calçant.