Deus estar pensant què faràs quan acabi tot això; si primer muntareu un sopar espaterrant amb el grup de col·legues de la videotrucada que feu cada dia tot just abans de dormir, abocats a la pantalla, o si sortiràs al carrer i repartiràs abraçades compulsivament a veïns i desconeguts, com en aquella peli ianqui del suïcida que es repensa això de llençar-se d’un pont quan l’esperit nadalenc li recorda que la vida familiar paga molt la pena, o potser qui sap si fins i tot t’animes a treure’t la vergonya de sobre per trucar-la, dir-li que t’agrada molt i que voldries celebrar la reguanyada llibertat follant amb ella fins que la curiositat del coit desllorigador us esgoti les carns. El bitxo aquest dels collons t’ha regalat la il·lusió de fer tabula rasa, i és ben lògic que fantasiegis amb retorns que seran com primeres vegades; l’entrada triomfal al teu restaurant predilecte, l’abraçada a l’infant, i callo ja, que la prosa m’explota de sucre, i de cursileria ja n’hem tingut de sobres amb el procés.

A mi, només faltaria, també m’agrada cavil·lar i, malalt de la cosa pública, no puc parar d’imaginar les grandioses proclames morals que es faran quan, a dir dels xarons, “s’hagi guanyat la batalla contra el coronavirus”. Anticipo científics, ministres, i sobretot presidents de tot el planeta apel·lant a la unitat (a la seva, car cadascú haurà de traficar amb la il·lusió d’un poble diferent i treure’n el conseqüent rèdit electoral), i puc veure com aquests mandataris esprintaran a fotografiar-se amb metges, infermeres i personal de bata blanca en general. L’apoteosi de l’amor per la sanitat pública serà una cosa bàrbara, ja ho veureu, i durant dies s’organitzaran jornades de portes obertes als hospitals de la tribu, els nens de l’Eixample es faran selfies amb les infermeres del Clínic, i TV3 programarà un Sense Ficció recordant com els doctors ens perllonguen la vida, tot i haver de fer jornades de mil hores i cobrar un sou de l’Europa del sud, casum les retallades.

Tota falsa guerra té els seus gegants, perquè generalitzar l’heroisme (repartir-lo equitativament entre l’anònim conductor d’ambulància i el nou metge estrella de la crisi) és la millor forma de descafeïnar-lo; i és així com, ja ho veureu, tot aquest sofertíssim personal sanitari tindrà carrer amb el seu nom, la respectiva escultura commemorativa en un espai polivalent a Riudellots, i tota quanta mandanga judeocristiana que es pugui emmarcar en una placa. També podeu anticipar les proclames polítiques: “metgesses, infermeres i tot el personal dels hospitals del país ens han donat una gran lliçó a tots plegats, i és així com declaro que, a partir de demà mateix, el Govern tramitarà (ecs) un paquet (ecs) de mesures per implementar (ecs) una millora de les condicions de treball d’aquests herois.” Poseu-hi l’administració o el líder que vulgueu, que tot serà un cant a la cosa pública, a doblar o triplicar pressupostos, a convertir la dignitat en pasta gansa.

Tot arribarà, tranquil, malgrat el confinament et guardi uns dies més la pretensió de moral, perquè això de l’ètica sempre és un desig

Però, també ho sabeu, totes aquestes mesures estrella no arribaran mai a port, no només perquè els estats (el que ens ocupa, el primer de tots) tinguin un deute oceànic, sinó perquè la política podrà seguir traficant amb el nostre desconeixement persistent de les coses: perquè malgrat que ara t’interessi molt, i que en llegir-me t’ofenguis puix fa setmanes que poses cara de commogut pels que pateixen, quan acabi tot això continuarem sense tenir-ne ni puta idea de quants metges necessita un hospital d’Igualada per rutllat com déu mana en temps d’emergències i et farà molta més mandra llegir una entrevista en profunditat a un epidemiòleg que no pas relaxar-te mirant quina és la piulada amb la qual Lluís Llach ha escarnit el patrimoni corrupte de Felipe Sesto. Quan tot torni a la normalitat, també reviurà la capacitat per enganyar-nos, per viure tranquils en el món de l’ambigüitat i, sobretot, perquè l’oblit vagi fent la seva inexorable feina.

Ara se’t deu fer molt estrany, i ja sé que tens ganes de pensar en si el primer dia de llibertat t’espolsaràs la rutina amb sushi, un esmorzar de forquilla o fotent un carquinyoli amb la desitjada. Però soc aquí per irritar-te, pesat i mestretites com sempre; per recordar-te que, d’aquí a menys mesos del que et penses, quan els metges tallin la Meridiana un divendres reivindicant un sou digne, abaixaràs la finestreta del cotxe tot indignat i maleiràs la mare que els ha parit, que tu tens ganes d’arribar a Palafolls per jaure una estona i que, qui coi s’han pensat que són, que tu també aixeques el país, que tu també et guanyes les garrofes i que tu també tens tot el dret a cardar el camp el cap de setmana. Tot arribarà, tranquil, malgrat el confinament et guardi uns dies més la pretensió de moral, perquè això de l’ètica sempre és un desig. Anticipa el teu oblit. No li tinguis rancúnia. Estima’l. Passa res.