De Cercas pots pensar-ne el que vulguis, però si l’has llegit, tens la certesa que és segurament el millor escriptor en llengua castellana de la seva generació. Per això el seu darrer llibre sobre el papa Francesc és un regal del cel, encara que ell no ho vulgui reconèixer. Arriba just en el moment precís en què Francesc ens deixa i s’inicia tot un període en què les notícies faran que acabem sent experts vaticanistes i fent travesses amb solvència sobre qui serà el nou Sant Pare.
No puc fer espòiler, perquè el llibre El loco de Dios en el fin del mundo encara està calent. Però sí que puc entreveure que el bon lector que se l’hagi fet regalar o que se l’hagi comprat aquest Sant Jordi, gaudirà com pocs no només de la seva lectura, sinó de tot el que ens comparteix sobre la dimensió desconeguda de la fe. Sí. Sembla impossible, oi? Cercas parlant de la fe. És la versió més honesta que conec de l’intel·lectual ateu i d’esquerres. No deixa mai de mirar-s’ho tot amb un punt imprescindible d’humor i de tendresa, fonamentals per accedir al terreny de la fe en la resurrecció sense perdre el nord. Perquè, al final, el llibre va d’això. És tot el que us en diré. El tinc ja molt avançat, però no me l’he acabat perquè em sembla un despropòsit córrer amb la lectura d’un dels llibres d’en Cercas. Seria com deglutir un àpat en un dels nombrosos restaurants d’estrella. Hi ha un ritual, i no pots violentar-lo. Però això no impedeix que hagi comès la indecència de veure com acaba. Imperdonable, però necessari. Ara us ho diré.
Acompanyar el Sant Pare en el seu viatge a Mongòlia a finals del 2023 és l’excusa perfecta per escriure sobre la seva vida, i convertir-lo en un brillantíssim exercici de confrontació de l’Església que ell representa amb la realitat del món. Cercas domina la realitat, pel que ha viscut i pel que ha llegit. Com a intel·lectual espanyol de la democràcia, ha de ser necessàriament ateu. Però ja no comunista, ni tampoc activista. Ateu sí, perquè no s’entendria que Cercas encarés el misteri de la transcendència sense el bagatge de tots els literats que l’han forjat: Borges, Unamuno i Nietzsche, per citar-ne alguns.
Tot va d’una única pregunta: la resurrecció de Jesús. I alhora tot va d’una única resposta, que només un home amb la fe de Bergoglio li pot donar a un Cercas sorneguer: per descomptat.
Cercas és un lliurepensador sense manies, i per això no ens ha de sorprendre l'única condició que posa per fer la feina periodística d’escriure sobre el Sant Pare i el seu viatge. Només demana una estona a soles amb Francesc per preguntar-li sobre la resurrecció dels morts. Concretament, per demanar-li si “le puedo decir a mi madre que, cuando se muera, va a ver a mi padre”. Directe, sense embuts.
I la resposta de Francesc és tant o més directa: “Con toda seguridad”.
Aquí teniu el nucli del llibre. La pregunta directa sobre la fe de la seva mare, i la resposta directa del Sant Pare. La resta és una petita joia literària, en part biografia de Bergoglio, en part resum teològic sobre la fe, en part història de l’Església recent, i en part divertiment. Tractant-se de Bergoglio i Cercas, t’ho has de prendre tot amb una mica de sentit de l’humor.
Cercas descobreix l’home que hi ha darrere el Sant Pare. Un home que no s’amaga darrere el títol de Sant Pare. I això fa que Cercas el senti molt pròxim. Una mica com ens ha passat a tots. Anirem aquests dies descobrint litúrgies inacabables i segurament necessàries. Ens explicaran com es posicionen les faccions de l’Església sobre la necessària reforma o la imprescindible ortodòxia. Ens cansarem de tanta conspiració vaticana, i pensarem en El codi Da Vinci. Esperarem la fumata blanca amb impaciència, com si fos una final de Copa. Ens informaran sobre la vida i miracles dels candidats i finalment del campió dels campions: el nou Sant Pare.
Us recomano, però, que llegiu Cercas per saber què s’hi cou de debò al Vaticà i a l’Església. Tot va d’una única pregunta: la resurrecció de Jesús, que ho hauria de canviar tot. I alhora tot va d’una única resposta, que només un home amb la fe de Bergoglio li pot donar a un Cercas sorneguer: per descomptat. No hi ha cap altra pregunta possible per entendre tot l’embolic que ha armat l’Església des de fa més de dos mil anys, ni cap altra resposta oficial possible. Però entre Bergoglio i Cercas donen la veritable resposta: tot és un joc de complicitats. La curiositat de Cercas i la de Bergoglio tenen un mateix origen: volen el misteri. Cercas vol endinsar-s’hi críticament, mentre que Bergoglio el vol viure. No estan tan separats. De fet, són dues cares de la mateixa moneda. Un hi és dins, l’altre fora, però a tots dos els ha encuriosit l’home com a creació. Per a un, literària, per a l’altre, divina. En la creació rau el misteri. I en el llibre de Cercas, un bellíssim relat del misteri de la vida de Bergoglio.